Crítica ‘Sanguine’, el body-horror torna a conquerir el Festival de Sitges

Arriba al final una edició d’èxit pel festival de Sitges. Després d’una enorme cartellera, d’uns números històrics d’audiències i d’unes catifes vermelles sense precedents, el palmarès dona el tret de sortida del gran tema final. Durant l’última setmana tots hem estat parlant de Peter Jackson i de Danny DeVito; de la festivitat gore-còmica-slasher-queer que és Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma i de la brutalitat de River; d’alguns que, de bon tros, els espera un fort recorregut de campanyes i èxits internacionals, com Wildwood o Colony; de noms que ja venien reconeguts per altres festivals, com la diversió de 5 minutos más amb missatge humanista o l’acció trepidant d’Hope.

Fins i tot, altres títols que em sembla que es mereixen la menció abans que caiguin en l’oblit: El exterior, Company, Zi i Historias de la noche. I ara és quan sembla que res d’això acabi d’importar massa. Sempre guardo aquell amor-odi amb els festivals, en què em sembla tan fantàstica la necessitat de crear espais de reconeixement i de presentació, com contradictori fer competir tots aquests títols. I vaja, que en el fons a tots ens acaben atraient els llistats, premis i rànquings, les coses com són.

Mara Taquin en un fotograma de Sanguine. // Festival de Sitges 2026

Després d’un seguit de festivals plens de polèmiques de què es premia, sembla que la ferida continua oberta aquí. Recordem els dos últims festivals de Venècia, primer imposant-se el reconeixement a Jim Jarmusch a La voz de Hind i, després, la feminista Woman Unknown a Naza, i crítics qüestionant si un festival ha de premiar la urgència d’algunes noves veus i els seus missatges per sobre del valor artístic (que, per altra banda, el de Woman Unknown no és desmesurat). Doncs bé, que Sanguine, una pel·lícula correcta, molt més interessant què es pot dir a través d’ella que d’ella mateixa, guanya en una grandíssima edició, plena de títols més fascinants. Més enllà d’alguns noms evidents dins de la competició, especialment Colony i River (als que jo afegeixo Company i Historias de la noche), em sembla que hi ha hagut una oportunitat perduda. Després de cinquanta-nou edicions, per primera vegada una dona inaugurava el festival, Carlota Pereda amb Found Alive. Hi havia una altra dada a batre: la primera pel·lícula d’animació a guanyar la competició oficial. Wildwood, que sonarà moltíssim i tot sembla que el seu director, Travis Knight, pot recollir de nou l’Oscar, pot arribar a ser una pel·lícula a recordar, una èpica descomunal d’aventures transgeneracional.

Com deia, Sanguine és molt més interessant per què es pot dir a través d’ella. Rima amb un seguit de pel·lícules franceses dirigides per dones, totes elles sent noves generacions que venen a renovar el cinema de gènere. Començava Julia Ducournau amb Crudo, un coming-of-age on el canibalisme era una metàfora de la soledat i incomprensió de l’adolescència; trobava la seva hegemonia amb Titane, Palma d’Or a Canes, on més s’acostava a la nova carn cronenbergiana i a les transformacions d’aquesta. S’hi sumava Coralie Fargeat amb La sustancia, pel·lícula més obertament espectacular i festiva, encara que també amb un gran sentit rebel. Ara, hi trobem Marion Le Corroller, que després de passar per Canes s’alça amb el gran premi de Sitges, i sent pràcticament la seva òpera prima. Sols tenia un altre llargmetratge, encara que de recorregut molt petit, i reprèn l’imaginari del seu primer curtmetratge, Dieu n'est plus médecin. En un món plegat per l’explotació laboral i la pressió que aquesta genera (vaja, el nostre món), una jove estudiant de medicina comença a patir el mateix que els seus pacients: ferides al seu cos i que aquest s’ompli de sang com si fos suor; amb la diferència que encara no ha arribat a les següents fases dels altres: una eufòria descomunal que desencadena una bogeria violenta i sanguinolenta.

Mara Taquin en un fotograma de Sanguine. // Festival de Sitges 2026

Al llarg de la pel·lícula, veiem com la protagonista pateix en cascada la transformació del seu cos, sense saber què li passa, i patint tota la pressió del sistema sanitari. Hi ha un clar discurs feminista, com també obrer. Veure el cos d’ella tacar-se de sang, mentre que s’obsessiona amb aquest canvi, rima amb l’alienament biològic del cos femení en la societat. De la mateixa manera, el missatge obrer és evident. Ara bé, com a pel·lícula, és molt menys interessant que les aconseguides per les altres dues dones franceses; tot flueix i funciona, però els fotogrames manquen de complexitats en els discursos socials. Tot és evident, de subratllats, en una proposta que no deixa de ser cridanera, però que ja s’ha treballat moltes altres vegades.

Per això, el millor és quan la pel·lícula s’allibera en un riu de violència desenfrenada i amb una proposta opressiva molt més seductora en la imatge. Una llàstima que sols ocupi els últims minuts de la pel·lícula. Durant la resta, un bon film d’urgències, executat com a thriller, tant amb la conspiració d’una nova malaltia com amb les relacions entre els treballadors i l’explotadora metge en cap. L’any passat ja es coronava La hermanastra fea, un altre body-horror amb les transformacions corporals per encaixar en la societat. El món està col·lapsant i el reconegut nou cinema d’autor s’està expressant en les propostes seductorament més extremes.