Crítica ‘Hope’, Sitges s’omple de la violència més desbordant i festiva

Hi ha pel·lícules que estan cridades a convertir-se en esdeveniment absolut. A Sitges, sempre n’hi ha cada any. És el que té ser un festival reconegudament construït per a unes pel·lícules concretes. I la veritat és que no podria molar més, que de tots els gèneres i maneres d’entendre el cinema, per què s’aposta aquí és per la rebel·lia i el salvatgisme, per la cosa més innata. Recordo quan es va passar aquí La sustancia, que tots ja sabíem què ens esperaria des de Canes i tots la vam gaudir per igual. Festival de carn i fluids.

Ara, tinc la mateixa sensació amb Hope. Escric aquestes línies quan s’està projectant a l’Auditori a la primera sessió del matí, la millor de totes. Jo ja la vaig veure a Sant Sebastià i la urgència, tan obsessiva com consumista del festival, m’ha portat a decidir anar a veure 11, que sí que entra a competició oficial, en lloc de reviure la bestialitat d’Hope en el festival pel qual sembla haver-se confeccionat. I 11... vaja, que està bé, un thriller nevat en què un grup de cau haurà de sobreviure a un membre més, com si fos el vuitè passatger d’Alien; molt subratllat, però també agradable; com dic: bé.

Jung Ho-yeon en un fotograma d'Hope. // Sitges 2026

Però que ja se me’n van els dits, que ara hem vingut a parlar d’Hope; del festival desbordant d’hòsties, persecucions, bèsties, tirotejos, diversió sanguinolenta i una successió descomunal de gestos salvatges com si del cinema mut s’haguessin escapat. Gestos que es repliquen i se sumen uns als altres, provocant una escalada exponencial que, per pura inèrcia, col·lapsen en una orgia sensorial sense fre. La veritat, envejo als que l’estan veient ara mateix, com també als que la veuran en unes hores. Hope, com 5 minutos más, són pel·lícules que clarament seran molt més apreciades aquí a Sitges que el que van estar a Sant Sebastià, i això que Javier Cámara va rebre el millor actor secundari per la pel·lícula de Javier Ruiz Caldera. A la sortida d’Hope, la gent semblava aferrar-se al sentit més banal de l’espectacle per aplaudir-la, com si tots reconeguessin la seva genialitat i el bany estimulant, però sense apujar-se per les parets en crits i aplaudiments com si es farà aquí. I això que m’encanta Sant Sebastià. Però tot mereix el seu espai i, sens dubte, el d’Hope és aquí, aquell lloc en què Alberto Vázquez deia que la gent sabia valorar la bellesa de la foscor.

Davant de la pel·lícula, un pot tenir la sensació de tornar a estar davant d’una nova espècia de Mad Max: Furia en la carretera, onze anys després. I que sí, que el de sempre: salvant les distàncies, però és que tots ja sabem, a aquestes alçades, que el que va aconseguir George Miller és de ser una de les millors pel·lícules del segle, de les més pures i innocents, que reconeix i amplifica les necessitats més orgàniques i polsoses de l’espectador. Sigui com sigui aquesta distància, la pel·lícula de Na Hong-jin, el seu quart llargmetratge, es codifica i treballa en el mateix univers i llenguatge. Durant pràcticament tres hores, el director aconsegueix una pel·lícula trepidant en què merament descansa, i, de fet, ni ho necessita. Sols tres o quatre escenes enormement destacables, dilatades fins a la sacietat i abastant gairebé tota l’obra, amb molt poca palla entre tant d’os, o, més ben dit, múscul. Hope és una pel·lícula hipertrofiada, obsessiva de gimnàs, però en què tots els exercicis que fa són per a la depuració absoluta del gest més sincer, del moviment humà davant la càmera. La comèdia slapstick, tan natural com ridícula, aquí s’engrandeix en acció i terror, però amb el mateix esperit de reviure quelcom que s’aconsegueix per simple dilatació i que serà irrepetible, sols capturant i immortalitzat per a l’eternitat per l’esperit totipotent de la càmera.

Zo In-sung en un fotograma d'Hope. // Sitges 2026

De fet, és la mateixa intenció del slow-cinema de tensar l’acció fins on l’allargada de la corda permet, i així capturar la força brutal del gest més sincer, els pèls del teixit donant el seu últim alè. Al final, potser són les màximes cinematogràfiques que parasiten en totes les grans pel·lícules. Sobre el paper, la pel·lícula narra l’arribada d’una espècie alienígena que terroritza a tothom, en un joc molt intel·ligent del perseguidor perseguit. Els homes que començaven volent abrasar amb l’estrany que amenaça el seu territori, han de fugir incansablement davant del perill més gran que mai han vist.

Entre el terror, l’acció, el suspens, la ciència-ficció i el western, Hope és un espai sense esperança, on tots ja hem perdut el seny i l’única regla que ens governa és la de morir dempeus. És impossible no relacionar el discurs del terror amb l’estrany i el que ve de fora amb l’odi d’avui en dia, rimant amb tantes altres pel·lícules del gènere, des de La llegada a Nope. Dibuixa un escenari en què l’amor és tan propi de tots els bàndols com abandonat pels mateixos.