Crítica ‘River’, l’herència del mal arriba brutalment a Sitges

Cada any hi ha pel·lícules que ja arriben a Sitges predestinades a convertir-se en emblema abans de la seva primera projecció. Ja sigui per la seva confecció, idònia pel festival i plena d’elegies a la irreverència i a la festivitat del salvatgisme, com pel ressò en altres festivals i l’empoderament que han guanyat pel camí. També n’hi ha que fusionen les dues, és clar. D’aquest any, és el cas d’Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, Hope o River. Aquesta última, que ve de recollir tot d’aplaudiments al festival de Toronto, és l’eix vertebral d’aquesta crítica.

I vaja, que Hope encara no s’ha estrenat al festival, que ho farà demà. Però tots els que ja l’hem vist sabem la pluja de crits i elogis que l’acompanyaran durant la projecció: una absoluta festa a l’espectador d’aquesta congregació. I que no l’he citada, però també és el cas de 5 minutos más, la increïble comèdia amb discurs humanista que va rebre el premi a millor actor secundari per a Javier Cámara a Sant Sebastià. De fet, estic molt segur que ambdues sabran trobar molt millor el seu espai aquí, entre adoradors del gènere, que en el més cohibit festival basc.

Jane Levy i Max Mattern en un fotograma de River. // Sitges 2026

I que tot plegat només és l’excusa per parlar de moltes més pel·lícules, sobretot de les que ho mereixen, de recomanar a qui estigui pel festival què no perdre’s, però també hem vingut pel que hem vingut: a parlar de River, que ho mereix, i en majúscules. Que no ens sorprengui qualsevol premi a finals de la setmana que ve, perquè la lucidesa amb què Giuliano confecciona aquesta pel·lícula és demencial. Posant en valor el múscul de crític i l’obsessió pels adjectius, si només un sol se li pogués aplicar a River, és el de brutal, entenent l’ampli sentit de tots els seus significats. La pel·lícula no és una cursa per la tensió i l’ensurt immediats, com tendeix a passar en moltes altres pel·lícules del gènere, també estrenades aquí. No es concentra directament en tota la pluja visceral, malgrat, de nou, la seva immensa brutalitat. Precisament és en espais com en aquest, on un ja no recorda amb certesa la primera pel·lícula del dia quan arriba a l’última, on els dies perden les hores i les setmanes els dies, on un no dorm ni la meitat del que hauria, es fan molt més perceptibles els tics acumulats en tantes obres. És impossible la comparació entre elles i, quan un arriba de cop en una pel·lícula com River, és com si tornés a descobrir què és una bona pel·lícula: pensada, estructurada, pausada i descontrolada quan, i només quan, ho necessita.

River parteix de tres germanastres que es reuneixen de nou. Dos d’ells continuaven ben junts, compartint mare i pare, mentre que la tercera només és germanastra de mare i fa dos anys que no en sabien res d’ella. Es retroben per commemorar la mort del pare dels dos primers i escampar les cendres pel riu que tant li agradava i en què tant havien estiuejat. Tres ànimes que es retroben, ja trencades, desestructurades entre el record del trauma d’un passat no resolt. De fet, d’un passat que retorna quan el pare, causant d’aquest dolor, se’n va. A partir d’aquí, la bogeria absoluta, l’infern de la deshumanització i la impotència de la crueltat. Els tres germans hauran de sobreviure als atacs i les persecucions d’uns psicòpates que els esperen a ambdues bandes del riu. I ja no explico més, que el millor ho diuen les imatges. I quines imatges, les que aconsegueix Joshua Giuliano en el seu debut. Malgrat la seva aparent senzillesa narrativa, captura una violència aterridora, sumant-la per pur muntatge i llenguatge cinematogràfic en una escalada que culmina en un deliri tan desmesurat com intel·ligentment controlat; i sí, sent conscient d’aquesta contradicció, que per alguna cosa he dit que és una gran pel·lícula i totes les pel·lícules, les grans, són contradictòries. O haurien de ser-ho.

Jessica Rothe en un fotograma de River. // Sitges 2026

A River, la barca és un personatge més. Els germans s’hi queden per sobreviure, atrapats, i sent el motor de reviure tot el que havia quedat atrapat en el temps. Germinen tots els rancors, les discrepàncies, els dolors i el perdó, mentre que el terror de què no parla i no té rostre, els persegueix fins als racons més salvatges possibles. És a dir, com si fos una al·legoria de la supervivència després del trauma, el silenci i el dol, i la superació de tots aquests.

La pel·lícula s’acaba desenvolupant com un potentíssim discurs sobre l’herència del mal entre generacions i com recau en cada una d’aquestes perpetrar allò mateix que s’ha viscut o trencar amb aquesta tirania. El mal es transmet, no per la sang, però sí per les vivències, i és responsabilitat de cadascú què fer amb ell i qui ser quan ja no s’és, o es continua sent, víctima. I tot en la justa mesura per no abandonar l’espectacle sanguinolent i el sentit d’agafar-se a la butaca. Manipulació en tota regla i executada amb mestria. I és la primera pel·lícula del company, senyores i senyors.