Crítica ‘Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma’, bany descomunal al festival de Sitges | ‘Teenage Sex and Death at Camp Miasma’

Hi ha qui deia que el cinema és la veritat vint-i-quatre fotogrames per segon. Hi ha qui li responia que és la mentida vint-i-quatre vegades per segon. Hi ha qui concloïa que són 24 mentides per segon al servei de la veritat. No m’atreviré a qüestionar ni a Godard, ni a Donen, ni a Haneke, respectivament. Potser encara no sabem què és el cinema. Potser el cinema encara no s’ha inventat i sols en veiem un esbós, com escrivia Bazin en la seva eterna, grandiloqüent i religiosa pregunta de què és el cine.

Quan els vaig presentar aquesta mateixa pregunta als meus alumnes de cinema, a la primera sessió del curs, algú em va dir que el cine és una mentida, que és fals. Jo encara no els havia dit pràcticament res, era ell amb les seves inquietuds i idees, i va fer una de les millors definicions possibles per la seva edat. El cinema és falsedat. Però també és la màxima realitat. Del que portem d’any, Backrooms és la pel·lícula que millor ha sabut revifar aquesta dicotomia essencial. Però, és clar, encara no s’havia estrenat Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma.

Hannah Einbinder i Gillian Anderson en un fotograma d'Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma. // Sitges 2026

La pel·lícula ja va causar un enorme ressò al passat festival de Canes, sent del més destacat d’una edició tèbia, per altra banda. Vaja, tan tèbia com les edicions de la Berlinale i la Biennale de Venècia (no és el cas de Sant Sebastià, que sempre ens concedeix un aire esperançador). I... ja pels dos dies que portem de Sitges, m’atreveixo a dir que tampoc serà el cas d’aquí, que quina frescor i energia és sempre tornar a casa. Backrooms, com El màgic d’Oz o Alícia al país de les meravelles, com Matrix o Arrebato, o com les filmografies construïdes per Lynch i Cronenberg, són artefactes que troben en la seva condició plàstica, artificiosa, precisament, la seva raó de ser. Entenent el desdoblament de la realitat que suposa la ficció (el pacte que l’espectador fa amb l’artista per acceptar, durant dues hores, aquella obra com la seva nova realitat), amplien la mirada i aconsegueixen allò que és el cinema: elevar la veritat a la categoria de poesia i, per extensió, d’art. La ficció és un mirall de la realitat, un espai on veure’ns reflectits i on projectar-nos amb totes les nostres complexitats. Ara bé, entre aquestes dues imatges, separes pel vidre, hi ha un món immens d’històries, i un abisme arrabassador.

No és fàcil acceptar aquest abisme, i menys enfrontar-s’hi. Entre la realitat i la ficció en què aquesta es desdobla, hi ha una caiguda lliure en picat a la veritat, al que no es diu, que només pertany a les mirades, que Zulueta perseguia en les imatges d’Arrebato i que, justament, tenien un valor vampíric com molt poques vegades el cinema ha assolit. Schoenbrun, que ja venia de fascinar amb El brillo de la televisión, construeix un univers de pel·lícules slasher purament dels vuitanta, plegades de desig, misogínia, explotació i adoració pel mal gust. Executa la seva mirada feminista i queer sobre un imaginari que ella mateixa ha construït i ho fa a través d’una directora jove, que ve de reinventar cert cinema de gènere amb la mirada progressista actual, que li han encarregat revifar aquesta saga perduda pels vuitanta. És a dir: la pel·lícula dins la pel·lícula, la directora que es desdobla a ella mateixa a la pantalla, fent que fa una pel·lícula que és la mateixa que l’espectador real, nosaltres, acaba veient. Divertida, seductora, moderna, passional, desbordant en fluids, carns i emoció verdadera, aquest Campamiento Miasma aconsegueix, des d’una proposta aparentment fresca, una de les pel·lícules més complexes dels últims anys.

Fotograma d'Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma. // Sitges 2026

A mesura que avança, la pel·lícula s’obre camí en les seves influències cronenbergianes i lynchianes, amb aquestes identitats que es fusionen i que es fonen com magma capturat per la retina d’una càmera que ja no sabem quantes vegades s’ha plegat sobre ella mateixa. És veritat que no abandona en cap moment el seu sentit de paròdia i de frescor, de manera que té un cert subratllat sobre tots els seus significats meta i que no hi és en els seus ídols. Però també és veritat que Shoenbrun treballa en un equilibri dificilíssim, aconseguint atrapar una intensitat en la mirada i un deteniment de la narració propi d’obres mestres com el Carol de Todd Haynes.

En una entrevista, Àngel Sala, director del festival de Sitges, deia que cal estar molt atents a les noves formes que abasten en el cinema i que seran les claus d’un futur. No sé quina serà la relació d’aquesta pel·lícula amb el cinema que vindrà, potser ni existeix, però és la mostra d’una mirada tremendament moderna, metaconscient de les seves possibilitats i d’aquella història que cal reinterpretar, mentre que no oblida en cap moment l’esperit de passar-s’ho bé i de construir imatges que podrien immortalitzar-se per la posteritat. Shoenbrun és tant un bany estilístic com una intel·lectualitat sobre les complexitats de representar la realitat i aquella emoció més gran que la vida. Pràcticament inabordable, llunyà, sols a l’abast de molt poques ments. Aplaudiments, il·lusió i esperança.