Crítica ‘Woman Unknown’, la crua supervivència feminista guanya entre polèmiques el Festival de Venècia | ‘Kvinde Ukendt’

Sempre hi ha hagut la frase aquella que els festivals són el millor exemple del cinema del moment i una mostra del que ofereix l’any. No és veritat que el millor que s’estreni sigui el que ha passat pels festivals, ni de bon tros; la qualitat que s’hi presenta tendeix a ser una bona idea de la qualitat mitjana de tot el que anirà arribant a les cartelleres genèriques. Després d’un festival de Canes que molts destacaven per, precisament, no destacar en excés, el festival de Venècia tampoc semblava ser una magnífica proposta de renoms, i és el que ha acabat passant.

Més enllà de quatre coses comptades, com la magnificència del Possible Love de Lee Chang-dong, l’emoció del nou Nanni Moretti o la irreverència de Paul Schrader, la resta, sense decebre tampoc, simplement ha anat passant de forma bastant desapercebuda, sense molestar, ni tampoc fascinar. Tot semblava fet pels premis d’ahir: millor actor per John Malkovich a Wild Horse Nine, millor actriu per Mathilde Arcel F. a Woman Unknown i reconeixements del jurat a Possible Love i Naza. Ara bé, la sorpresa esclata quan el Lleó d’Or no és per a cap d’aquestes dues últimes i tothom comença a parlar del jurat presidit per Maggie Gyllenhaal.

Mathilde Arcel F. en un fotograma de Woman Unknown. // Nordisk Film

Ja s’havia collat a Gyllenhaal amb aquesta pel·lícula durant la roda de premsa en començar el festival. Dels vint-i-un films a competició, és l’únic completament dirigit per una dona. Naza, per exemple, és obra de Yuval Abraham i Rachel Szor, directors de No Other Land, però May el-Toukhy és l’única dona en haver-ne dirigit la totalitat. Clarament, un retrocés de tot el que s’havia aconseguit anys enrere i on, de fet, els festivals eren un altaveu sense massa discriminacions. Encara més destacable quan tots som conscients del retrocés general de la societat actual. A Gyllenhaal, tremendament àgil, quan se li va preguntar que com se sentia en presidir el jurat d’una selecció com aquella, va respondre que això demostra que els homes saben fer millors pel·lícules. Ahir, en donar el premi, no va decebre, i va dir que no havia vist la pel·lícula i que sols li donava perquè era l’única dirigida per una dona. Pilotes a banda, és evident que hi ha una declaració d’intencions i que és clarament una decisió política, però com sempre ho han sigut els repartiments de premis de festivals, buscant un reconeixement ampli. De la mateixa manera, podria haver sigut l’oportunitat de reconèixer el genocidi de Palestina amb el gran premi a Naza, més després de la polèmica de l’any passat, en què Jarmusch s’imposava a La voz de Hind.

Sembla que la dualitat autoria cinematogràfica-discurs polític continua omplint el festival venecià i ahir ja hi havia qui deia que són premis que s’han d’acostar molt més a l’altaveu social que a l’artístic. Ho entenc i em sembla una opinió valenta, però jo sempre consideraré que, i més en l’era digital, els festivals són l’única oportunitat que les grans propostes arribin a la gent. Evidentment, Gyllenhaal i companyia neguen tot plegat, però des del primer moment que és evident el discurs. Woman Unknown és una bona pel·lícula, ben feta, sòbria, amb discurs ferm i, fins i tot, ple de contradiccions i d’esquerdes; és una pel·lícula incòmoda en tot el que suggereix i que és capaç de rimar amb altres pel·lícules del seu país, creant la sensació d’una mirada conjunta. Més enllà d’això, també és veritat que no deixa de semblar-me una bona història executada amb tensió i missatge important, però que no proposa un univers pròpiament de l’artista ni té una mirada tan singular com la d’altres que competien pel premi. Woman Unknown té lloc a la Dinamarca que s’allibera del nazisme i que mira a un futur més prometedor, de creixement, però que també vol desfer-se de tots aquells que havien donat suport a la causa feixista.

Mathilde Arcel F. en un fotograma de Woman Unknown. // Nordisk Film

Quan els secrets del passat de la protagonista comencen a sortir a la llum, ella farà el possible per no perdre la família que ha aconseguit. Acceptant les complexitats del personatge, el més interessant és la mirada feminista sobre una dona que sols vol sobreviure; que el nazisme marxi del país no vol dir que la resta d’injustícies socials també ho facin, i té un discurs potentíssim sobre el cos de la dona i el tracte de la carn com a moneda de canvi i motor social. Quan tothom es creu capaç de governar-la, a ella li resta la intel·ligència per sobrepassar els impulsos innats dels homes.

La pel·lícula rima amb La chica de la aguja, una proposta també danesa i que, sense complexos, retratava la crua violència de la societat i la supervivència de la dona. També podria entrar-hi la noruega La hermanastra fea, on la figura del cos femení és clau en una pel·lícula carnalment terrorífica i d’època. Conjuguen com un cinema nòrdic que reacciona als discursos retrògrads de la nova Europa, on es torna a qüestionar la posició social de la dona i la seva dependència amb la maternitat. De totes elles, aquesta em sembla la més ben equilibrada. No és una pel·lícula fascinant, però la seva execució com a thriller sobri és innegable. Encara que inevitable, podria ser un error que el que més es destaqui sigui la declaració d’intencions del jurat. Això sí, l’altaveu ja l’han donat i sense indiferències.