Crítica ‘The Basics of Philosophy’, Schrader impacta al festival de Venècia amb una depuració màxima

Quan Víctor Erice va tornar a estrenar una pel·lícula, havien transcorregut trenta anys des de la seva última i més experimental, El sol del membrillo. Tothom creia que la filmografia d’un dels directors més importants de la història d’Espanya es reduiria sols a tres films; tots ells obres mestra, per cert. I malgrat tot, Cerrar los ojos va passar per un segon pla dins el festival de Canes, sense entrar a competició i Erice publicant una carta a El país, indignat i dient que no es presentava a l’estrena del festival. Hi ha vegades que als genis no se’ls ha sabut reconèixer per estar massa avançats a la societat del moment, altres, ha sigut per simple incompetència, ignorància o mala gestió.

Allà, Erice no deixava d’ampliar el relat que construeix tota la seva filmografia, entregant la mirada més crepuscular que mai ha tingut, una on la llegenda s’imprimeix fordianament abans que s’erosioni pel temps. De fet, va d’això: de tancar els ulls i capturar l’etern que ens fa ser en un món que s’ha oblidat d’existir. Poc i molt té a veure amb l’última pel·lícula de Paul Schrader, que acaba de presentar-se al festival de Venècia, fora de competició.

Jack Huston i Sofia Boutella en un fotograma de The Basics of Philosphy. // Festival de Venècia

Sento fascinació per tot un subgènere que podria ser el d’últimes pel·lícules de grans directors. Últimament ens han arribat unes quantes. Clint Eastwood responia amb Jurado Nº 2 a la gran pregunta sobre els pecats i la redempció que travessa la seva filmografia. Ridley Scott acaba d’estrenar La constelación del perro, on compara la soledat actual amb la dels supervivents d’una pandèmia vírica, mentre que mira amb simpatia a les noves generacions que se’ls ha pres un futur. A Los sudarios, Cronenberg torna a la paranoia obsessiva per mirar a la mort, mentre que a Crímenes del futuro tornava a la nova carn en una societat futura en què aquesta ja s’havia instaurat com a ordre mundial. Schrader fa més d’una dècada que és tremendament interessant, movent-se entre una lucidesa extraordinària i, a la vegada, una falta d’aquesta considerable, però sempre encarant-se amb una descomposició de la realitat tremendament pertorbadora. En la seva anterior pel·lícula, Oh, Canada, hi havia una escriptura que no semblava vaga, més aviat herètica, descomplexada, per moments de mal gust, però que mirava a un passat i els seus pecats de manera plenament conscient.

Similar al cas de The Basics of Philosphy, però aquí sí que em sembla que aconsegueix una poesia pràcticament bressoniana, com tantes altres vegades que ha adaptat no oficialment al geni Robert Bresson. No mentiré, ha sigut una pel·lícula dilapidada per tot arreu del festival i sembla que a pràcticament ningú li ha agradat. No vinc a aixecar l’escut per a qui ningú més ho ha fet, sinó a exposar perquè, realment, m’ha semblat del millor del que portem de festival i, directament, d’any. Tant en els guions escrits per altres directors com en les històries que ell mateix ha dirigit, els protagonistes de Schrader són ànimes perdudes que vaguen pel temps, buscant el perdó o encara fugint. El que uneix a les pel·lícules dels diferents directors citades abans és la mirada conscientment contextualitzada en el moment d’ara i com aquest es relaciona amb el passat i el futur, mentre que busquen redirigir-se als codis clàssics de les seves filmografies i tendeixen a fer-ho amb menys filigranes, directes a la jugular, com si ja no necessitessin excuses per disculpar-se per la seva mirada desesperada o brutal sobre el moment. Si bé pot semblar una carència senil de lucidesa, en Schrader, i precisament aquí, cobra una força omnipresentment pertorbadora; encaixa de meravella amb la depuració d’estil bressoniana: tot és important, tot pesa, tot ressona perquè té un passat i unes conseqüències en el futur.

Paul Schrader durant la presentació de The Basics of Philosphy. // Festival de Venècia

La pel·lícula dialoga sobre com els pecats pretèrits ens persegueixen i ens defineixen, com ja ha passat amb tantes entregues del director. Schrader sap perfectament què entra en el pla i què no; sap com jugar amb la veritat i com suggerir allò que és millor que no es mostri. Quan viatja al passat en mode de flaixback, adopta un blanc i negre cremat per la llum, oníric, perquè hi tinguin més cabuda totes les emocions d’un moment que es trencarà de cop, des del gran pecat a tota la falsedat del pare del protagonista, dominador del relat amb diners.

Els protagonistes de Schrader que es tancaven en habitacions i s’escrivien en diaris aquí hibriden en aquest professor de filosofia, que escriu el seu personal diari, també a l’habitació: un estudi filosòfic sobre la capacitat de canvi i l’autonomia i inexistència d’aquesta per canviar, comptant amb la relació inseparable amb la víctima. Sobri, extremadament lúcid, implica una mirada que l’abisme et retorna i et persegueix per sempre.