Crítica ‘Primetime’, Robert Pattinson pertorba en un thriller eròtic al festival de Venècia

Quan penso en Kubrick, m’és inevitable rendir-me a la mestria absoluta de 2001, possiblement la millor pel·lícula mai feta. Allà, el director dialoga sobre l’origen més essencial del centre neuràlgic de tota la seva filmografia: l’autodestrucció de l’ésser humà, condemnat per la seva mateixa tirania, ambició o perdició de desitjos de poder. Tota la resta és emblema: enormes noms de la història del cinema, transitant per pràcticament tots els gèneres clàssics possibles. Però, de totes elles, l’imaginari d’una sempre m’ha despertat admiració descomunal.

Eyes Wide Shut, dilapidada en el seu moment, i això que el director acabava de morir abans de l’estrena. Vaja, tot posa a tothom al seu lloc, amb el temps. Entre aquells fotogrames hi ha un conte de Nadal fantasmagòric, una Nova York que s’enfosqueix entre blaus melancòlics i vermells luxuriosos, un Tom Cruise superat per tot i per tothom, presenciant la seva fragilitat i veient com podria perdre-ho tot per haver seguit els impulsos que ja havien esfondrat imperis en les anteriors pel·lícules de Kubrick.

Robert Pattinson en un fotograma de Primetime. // A24

Es planteja un univers similar a Primetime, la pel·lícula amb què Lance Oppenheim, pràcticament novell, competeix al festival de Venècia. En efecte, un any més a Venècia, a la ciutat que eternament fa olor de mar i que dorm sota una de les millors nits que mai he vist. Primera crítica i, d’entrada, vinc a dir que, ja consumit pel frenetisme inevitable del festival, és tremendament difícil depurar la mirada crítica i desxifrar plenament els codis que regeixen les pel·lícules; encara més, aquests poden alterar-se i combinar erròniament dins de la neurosi drogoaddicta que són les poques hores dormides i el bany descomunal d’imatges pretenent ser un una dosi autoral rere l’altre. I quines imatges, les de Primetime. La pel·lícula, distribuïda per A24 i amb la gran entrega d’un Robert Pattinson que està com ha estat aquests últims anys, no sorprendria que entrés per la carrera de premis. És prou singular i atrevida temàticament perquè pugui quedar-se fora d’aquesta també, com ja li va passar a Babygirl l’any passat, també d’A24, on Nicole Kidman acceptava tot el ridícul que implicava combinar la submissió amb l’erotisme del poder. De fet, el perfil de la pel·lícula no està tan lluny: aquí Oppenheim pretén un viatge sobri, dens, de no retorn cap als racons més perduts del nostre subconscient, però li és impossible no acceptar certa autoparòdia pel mig.

Els ressons a Eyes Wide Shut no són pocs. Pattinson interpreta a Chris Hansen, presentador del programa To Catch a Predator, tot un esdeveniment de la televisió estatunidenca en ple 2006. En el programa, Hansen captura pedòfils, gravant des que aquests queden amb un suposat noi, sense saber que aquest ja és un actor adult del programa; quan el noi marxa un moment, apareix Hansen, l’intimida repetint frases que havien xatejat i la policia entra en acció. I Eyes Wide Shut? La pel·lícula retrata l’obsessió malaltissa d’algú que vol saber més, arribant a confondre desig amb influència en aquell famós concepte de l’erotisme del poder. Per molt que ho afirmi, no hi ha en cap moment un sentit de justícia, sinó el de dominar les cases de les famílies estatunidenques i de sotmetre’s dominant sobre qui ja havia vacil·lat a voler abusar del seu poder. Pertorbadora, pot recordar al Cronenberg més psicològic del segle XXI, com el de Cosmópolis (justament amb Pattinson) o el de Los sudarios, on ja es plantejaven uns protagonistes estimulats sexualment per la conspiració i allò que s’infiltra entre la veritat, la mentida i el sentit de l’espectacle.

Robert Pattinson en un fotograma de Primetime. // A24

Del més interessant arriba amb la seva aposta visual. Si temàticament ja podia recordar, salvant les distàncies, a l’Assayas més eloqüent, amb aquells personatges desdibuixant-se quan són parasitats pels secrets del passat o pels seus pecats, la imatge de Primetime recorda a la distopia digital de Demonlover, on se’ns fa implícita la falsedat i plasticitat de tot plegat. Res és real: tot és demagògia, interessos d’influència, falsos discursos en un món consumit i dominat pel poder d’influència dels monstres televisius.

No hi ha la sensació d’una caiguda absoluta a les possibilitats de l’abisme que es planteja, com sí que hi ha era en les pel·lícules a què pot recordar i que he mencionat prèviament. Just a la crítica d’El ser querido escrivia que l’ambició formal de Sorogoyen podia distanciar emocionalment a l’espectador, especialment en un estil que no deixa de ser racional. Aquí és tot el contrari, aquesta ambició és el gran punt fort, plantejant aquesta caiguda lliure a la perdició absoluta i l’arrabassament a aquesta sensació, però la mirada paròdica, de no acabar de voler mirar més enllà de fets que van ser reals, sols deixa percebre amb certa distància el que se suggereix.