Crítica ‘El ser querido’, immensos Bardem i Luengo, entre màscares i silencis en la nova pel·lícula de Sorogoyen

No hi ha res com seure a una sala de cinema i ser conscient d’estar descobrint els nous fotogrames d’un director admirat o estudiat i que tot sembli reconegut, com si el camí que travessava els seus anteriors films continua obrint-se. Quan això passa, sempre hi ha dues preguntes a què enfrontar-se. Com encaixa aquesta en la seva filmografia i es relaciona amb les seves anteriors entregues? I per què ara, com interacciona amb el moment actual?

Per exemple, La odisea de Nolan respon a una mirada moderna sobre els conflictes bèl·lics i la falta de convivència entre pobles, mentre que rima amb unes pel·lícules espectaculars que es vesteixen de sobrietat. O La constelación del perro de Ridley Scott, que contextualitza una societat postpandèmia vírica en un món despietat i solitari, amb noves generacions a les quals se’ls ha robat el present, i tot plegat dins de l’univers d’un director que mira crepuscularment i amb cert sentit de l’esperança les seves últimes imatges.

Javier Bardem i Victoria Luengo en un fotograma d'El ser querido. // A Contracorriente Films

Si el cinema espanyol torna a ser una de les avantguardes dins els festivals és, sens dubte, pel gran moment de directors com Albert Serra, Carla Simón, Alauda Ruiz de Azúa, Víctor Erice, Javier Ambrossi, Javier Calvo, Pedro Almodóvar, Estibaliz Urresola Solaguren i, efectivament, Rodrigo Sorogoyen. Després de ja haver passat per Canes amb As bestas i per Venècia amb la sèrie Los años Nuevos, El ser querido va tornar a Canes, ara entrant a competició juntament amb les últimes d’Almodóvar i Los Javis. Tornada a casa amb les mans buides, però un seguit d’aplaudiments i reconeixements, especialment per part de la crítica nacional, i una incredulitat amb què Bardem no s’emportés el millor actor. Què és, doncs, el cinema de Sorogoyen? Com s’hi relaciona El ser querido? I com o en què respon a la societat actual? El director madrileny té una enorme capacitat d’hipnosi, de ser capaç de capturar-te sempre que s’ho proposa, de dinamitar d’un moment per l’altra la narració i sentir, com a espectador, un magnetisme per l’abisme que es mostra. Si bé això cobrava cos en forma de thriller tremendament espectacular, i trobant la seva catarsi en la denúncia de la corrupció espanyola amb El reino, Sorogoyen fa anys que metamorfitza en un autor íntim. Roda els espais personals i la tensió emocional com si continuessin sent thrillers, i l’atracció inevitable que podia ser una persecució de cotxes a la nit ara es transforma en les mirades d’un dinar, però sense perdre’s res pel camí.

De fet, el punt d’inflexió en la filmografia de Sorogoyen podria trobar-se dins d’As bestas. Tota la pel·lícula ja podria semblar íntima, però, de cop, es trenca per tot arreu i es transforma en un drama purament europeu, de silencis, mirades, secrets i uns pecats que no són perdonats pel pas del temps. Tot plegat és el que impregna també les imatges d’El ser querido, una pel·lícula que va molt més enllà de la fàcil comparativa amb Valor sentimental i la història d’un director que busca ser perdonat per la seva filla a través de la nova pel·lícula que roden junts. En el cas del film de Trier, és una obra de personalitats desdoblades, pràcticament de fantasmes, on la pel·lícula que interpreten és tant una representació del seu passat que els protagonistes es retroben i desmunten les seves caretes quan els seus personatges els parasiten per dins. El ser querido no és tan emocional i metafísica, Sorogoyen continua amb la seva mà de ferro de pur thriller i una mirada realista i racional sobre la desconstrucció de les masculinitats i la figura de la filla dinamita, volent ser Èdip i matar el pare. Com ja passava en les seves anteriors obres, hi ha un parell de seqüències dilatades fins a l’abisme mencionat abans, capaces d’arrossegar tot allò que es troben pel mig, canviar de cop el to de la pel·lícula i abduir l’espectador en terrenys hitchcokians.

Javier Bardem en un fotograma d'El ser querido. // A Contracorriente Films

Sorogoyen ens recorda la falsedat plàstica del cinema i com aquest representa simulacions del món real a través de les quals veure a aquest últim com no som capaços de fer-ho amb els nostres propis ulls. Hi ha dues pel·lícules, El ser querido i Desierto, la que roden els personatges; tanmateix, el director s’atreveix en propostes que mai no havia provat, on les formes de la mateixa primera pel·lícula canvien constantment, de digital a analògic, panoràmic a quatre terços, color a blanc i negre... Però el valor real el continua tenint l’explosivitat dels personatges d’El ser querido, no els de Desierto (que sols hi son per enriquir i metaforitzar sobre els primers). Tant diàleg sobre la plasticitat davant d’unes emocions que haurien de ser les reals fa que es pugui generar massa distància entre l’espectador i aquestes, on s’està molt més pendent de perquè s’ha fet cada canvi visual que del que expressen realment les imatges.

I això no treu que Sorogoyen hagi tornat a fer una gran pel·lícula, plegada de frases que semblen pura veritat i mirades en silenci que eleven el film a aquest realisme que tant sap dominar. Desierto és un film sobre la traïció i l’abandonament espanyol cap al Sàhara, la tornada del personatge de Bardem a Espanya per mirar al passat i fer una pel·lícula d’època... Tot gira sobre aquesta filla abandonada que necessita unes disculpes, així com un pare que necessita ser perdonat, però no sap fer-ho més enllà que el que les imatges i el ressò d’aquestes son capaces d’expressar.