Crítica ‘Sucederá esta noche’, un esplèndid Moretti emociona al festival de Venècia | ‘Succederà questa notte’

Poques coses més pedants i a la vegada més certes podria haver-hi com el fet d’anunciar la mort del cinema. Ha mort? Quan? Des del sonor que es perd una essència del gest mut? Des que el digital s’imposa sobre l’analògic? Des que mai abans havíem consumit tantes imatges per moviment com ara? Si Bazin no sabia acabar de respondre a la seva mateixa pregunta totèmica de què és el cine, com coi sabré respondre jo això. Com a molt, m’hi podria intentar acostar, bazinianament, suggerint un escenari que les respongui. Sigui com sigui, no és aquesta la mort que m’interessa avui.

És entrar en l’addictiu món dels festivals de cine i ja no la pregunta, sinó la certesa de la mort del cinema es fa omnipresent. No per la qualitat del que generalment s’hi presenta, que algun altre dia en podríem parlar. Però s’entra en un núvol d’elevades càrregues intel·lectuals, de pretensions majúscules i sòbries, i tot és transcendental, tot és el nou cinema, el que el ve a salvar d’una mort anunciada pretèritament. I, al final, pràcticament sempre hi ha una relació jeràrquica: l’autor-l’obra-l’espectador, així, de més a menys. És dificilíssim que la pel·lícula no tendeixi a voler situar-se per sobre de l’audiència, i fins i tot podria semblar-me bé: s’ha d’ambicionar, l’art pot ser un repte intel·lectual. Ara bé, el més difícil, en tot plegat, és no veure el director com una estrella, on la pel·lícula sols és un recurs més.

Louis Garrel i Jasmine Trinca en un fotograma de Sucerá esta noche. // Rai Cinema

Així doncs, la mort que avui m’interessa no és la del cinema en general, sinó la del cinema d’autor d’esbarjo, festiu i popular. Com cantava Battiato: Questo sentimento popolare nasce da meccaniche divine, un rapimento mistico e sensuale mi imprigiona a te (aquest sentiment popular neix de la mecànica divina, un segrest místic i sensual m’empresona a tu). Precisament Battiato. Sempre Battiato quan s’ha de tornar a Moretti. Un en la cançó popular, l’altre en el cinema, però tots dos, d’una manera profundament mediterrània, han sabut lligar les seves obres a una forma desacomplexadament senzilla de veure i viure. No sé quan va morir el cinema d’autor popular, tampoc sé ben bé si ha mort, però sí que sé que, mentre hi hagi Moretti, aquí seguirà. Una forma de fer i entendre el cinema on mai, absolutament mai, ell s’ha situat per sobre de l’espectador com a autor. La seva figura sempre ha estat visible, però precisament a la inversa. S’ha despullat davant l’espectador des de la comèdia més humana i s’ha rigut d’ell mateix com si el cinema fos el que és: un espai on cicatritzar.

Sempre l’he vist com el Woody Allen a la italiana: dirigeix, escriu i protagonitza unes pel·lícules on, recurrentment, s’interpreta un àlter ego no massa llunyà a ell mateix. I, pel camí, històries sobre fatalismes, un perdedor tremendament proper i persones en què, si alguna cosa no els falta, és decència. Potser aquí ja ens allunyem d’Allen. Precisament, en el moment d’ara, on la imatge cada vegada queda més devaluada i l’autoria es perd en intencions de retrobar-se i exclamar-se, necessitem Morettis que simplement gaudeixin de passar-s’ho bé i de trobar un sentit en les històries de sempre, universals. A Sucederá esta noche, el director s’allunya de discursos polítics i de la meta-figura de l’artista que havia reprès amb El sol del futuro i que tant ens va encantar amb Caro diario i Abril. És la història de persones que busquen segones oportunitats, que mai deixen de creure en l’amor, en què hi ha d’haver un sentit en tot plegat, que simplement voler ser, volen gaudir d’un últim concert de Bruce Springsteen, de fer l’amor amb qui pensen des de fa anys o d’omplir-se de valor i enfrontar allò que no havien pogut temps enrere.

Jasmine Trinca i Louis Garrel en un fotograma de Sucerá esta noche. // Rai Cinema

A Moretti no li calen històries plenes de sorprenents girs de guió ni posades en escena sòbries. De fet, moltes vegades, aquestes pel·lícules es perden entre tanta cerca de la suposada espectacularitat i l’emoció queda ofegada entre tant de múscul. Moretti és humà, carnal, i és tant autor que tot encaixa en el seu cinema. Així com un parlar excessiu o els decorats saturats del cinema d’Almodóvar fusionen amb les seves històries passionals i desbocades, aquí tot també entra en un estat on no busca, ni tampoc necessita, un realisme documental per atrapar la mateixa realitat.

Moretti és capaç de cantar davant la càmera Battiato o el que seus protagonistes ballin Rolling Stones i que l’emoció penetri entre la seva estilització personal. Perquè tot té sentit en un món plegat de crueltat, tristesa, perdicions i somnis evaporats en el temps, com també en un on no hi ha por d’agafar la moto i ser el protagonista de la major tonteria, de llençar-ho tot, per ser feliç. Moretti ens mira als ulls i ens pregunta que quan vam deixar de ser feliços. Al final, en el món en què vivim, potser tampoc ha deixat de continuar fent pel·lícules polítiques.