Crítica ‘Un amor posible’, la magnificència existencialista arriba al Festival de Venècia | ‘Possible Love’

Vaig veure Un amor possible un dissabte a la nit, a la sala Perla. Dissabte cinc, just unes hores abans de la seva primera projecció a l’eterna sala Darsena. Començava a les deu de la nit, així que, ben bé, pràcticament vam sortir del cinema a la una de la matinada de diumenge. Gravar un vídeo d’una crítica i directe al vaporetto; parada a Sant Marc i un altre vaporetto cap a Giudecca, l’illa que hi ha just a sota de la pura Venècia. I res, quatre hores comptades de dormir i sant tornem-hi, cap a la Darsena a la primera projecció del matí.

Sempre retorno a l’Arrebato de Zulueta per descriure el frenetisme dels festivals. Tot, precisament, va en contra del que hauria de ser el cinema: repòs, una veritat que s’immortalitza entre l’ull de la càmera i el de l’espectador, el mentrestant que té lloc entre les suposades coses importants. Retorno a Arrebato pel fantàstic del seu discurs, on la cinefília metamorfitza en una addicció vampírica del fotograma, un estat transcendental on la realitat es creua amb la ficció, i aquesta és capaç de penetrar-nos com mai. Contradictòriament, amb el caos de l’experiència d’un festival, per molt que tot pugui anar en contra, és on millor s’entén: deixem de veure pel·lícules i les comencem a viure, a palpar la textura de la seva existència fantasmagòrica i metafísica.

Sol Kyung-gu i Jeon Do-yeon en un fotograma d'Un amor posible. // Netflix

En aquest no dormir, menjar a deshores i la intensitat contínua del gran cinema d’autor, aquest estat transcendental, drogat, on l’emocional pesa molt més que el racional, és inevitable. És allà on pel·lícules com Un amor posible penetren com mai. Com diria Bazin, els fotogrames de la pel·lícula flueixen com un magma volcànic que crema en la retina de l’espectador, cristal·litzant-hi una veritat immutable i profundament arrelada. Al llarg de les pràcticament tres hores de metratge, Lee Chang-dong dilata fins a uns límits perillosos la seva pel·lícula, omplint-la de mirades, silencis, jocs de saber estar en un espai en un moment concret, menjars, beures, diàlegs i diàlegs... i, de cop, com si per art de màgia es tractés, apareix la veritat. Evidentment no és màgia, és el convenciment ple de saber què s’està fent en tot moment. Hi ha tant la sensació que el director és la pel·lícula i la pel·lícula és el director que un creu que, en tot moment, podria fer el que fos i seria la millor opció. Ja no per pura intuïció pràctica i d’ofici, sinó perquè tot el que fes Chang-dong seria part d’Un amor posible: no hi ha falsedats, estètiques imposades i manierismes plàstics. Aquí, tot és essencial.

La pel·lícula parteix d’una parella marcada per les protestes laborals que hi va haver a l’empresa en què el marit treballava i com el van acomiadar després d’adherir-se a la vaga i manifestar-se. Coneixen una altra parella, ella sent directora de documentals i interessant-se pel moviment obrer i el cas concret d’aquella vaga. La pel·lícula podria ser això, i ho aconsegueix de meravella: una defensa de la classe obrera on el documental que s’hi realitza i la mateixa pel·lícula que estem veient es confonen i es fusionen. Precisament, la mirada de Chang-dong parteix d’aquesta mirada neta de pretensions, on la vida es dilata com a la mateixa realitat i la ficció és una mera excusa per documentar-nos. Però va molt més enllà. Les entrevistes a treballadors recorden als assajos de l’obra de teatre que es preparava dins de Drive My Car de Hamaguchi, altra pel·lícula que també representa aquesta mirada asiàtica; dins el gran tema de la pel·lícula, aquesta s’obre en propostes per ampliar amb perspectiva aquest mateix tema, excuses per girar sobre aquest sense vomitar-ho tot directament sobre la càmera i l’espectador. De la mateixa manera, la càrrega policial que hi ha durant la manifestació és un dels moments més impactants; de fet, és el moment que dona pas a la resta de la pel·lícula; o més ben dit, a la pel·lícula en si, quan ja s’ha pelat tota l’epidermis, musculatura, nervis i s’arriba al cor d’aquest Un amor posible.

Sol Kyung-gu i Jo In-sung en un fotograma d'Un amor posible. // Netflix

Si tot el que s’havia mostrat era d’un hermetisme amb certa gràcia, d’elevada càrrega intel·lectual amb el doble joc del documental i la ferma denúncia política, on musculatura, nervi i epidermis formen una robustesa ferma, ja s’havien anat desplegant mirades a l’abisme. La soledat de la societat contemporània, l’alcoholisme i la parella imperfecta, com si, precisament, d’una pel·lícula de Hong Sang-soo es tractés. Però l’interès augmenta a mesura que el de la directora i la seva parella ho fa amb la parella obrera. S’estableix una xarxa profundament cinematogràfica d’intercanvi de rols. Què és l’amor possible? Què implica?

Aquí, els secrets no es criden, però queden exposats davant el públic. Hi ha una força magnètica que corromp els personatges i provoca que aquests responguin als seus desitjos més primaris, a allò que volen amagar, als reflexos d’ells mateixos que impliquen les dualitats actor-personatge i realitat-ficció, així com una veritat-mentida on la distància queda diluïda per un espai-temps cinematogràfic on ja res té sentit i tot en té a la vegada. Lee Chang-dong atreveix a assenyalar-nos i a preguntar-nos qui som realment quan ningú ens mira, quan no podem i ja no sabem imposar res, quan ja només som una força enrabiada i obrera i decidim què fer amb les fantasies i amors possibles que ens mostra el camí.