Crítica ‘5 minutos más’, Berto Romero i Belén Cuesta sobreviuen per l’amor en un divertidíssim bucle

... Com si saltés l’agulla d’un tocadiscos, acaba dient la sinopsi. Després de la seva sorprenent estrena pel festival de Sant Sebastià, on ens va agafar a la majoria a contrapeu, la nova pel·lícula de Javier Ruiz Caldera arriba a Sitges. Ho he escrit ja en alguna altra crítica, així que no m’allargaré amb això: tant 5 minutos más com Hope, que van passar per Sant Sebastià amb molt de reconeixement, són pel·lícules necessitades de la celebració pròpia del festival fantàstic.

Com si Sitges fos la Capella Sixtina del gènere, tot el relatiu als racons més salvatges, foscos o incompresos aquí rep una casa com a fills bastards de la societat. I que no se’m malinterpreti, la pel·lícula de Caldera va ser extensament aplaudida al festival basc; de fet, va ser de les pel·lícules més agradables de parlar, una que tots teníem la necessitat de recuperar en les converses. Ja podíem haver vist Els miserables, Bucking Fastard o Sacamantecas, que sempre hi havia aquella sensació de “però i que bona que és la comèdia del Berto Romero”.

Belén Cuesta, Javier Cámara i Berto Romero en un fotograma de 5 minutos más. // Sitges 2026

La comèdia del Berto Romero, la pel·lícula de Ruiz Caldera... tanto monta monta tanto, que diuen allà. El film és dels dos, i no en un sentit de projecte d’encàrrec, sinó que realment se sent propi dels seus autors. Vaja, que molts parlaven de la comèdia de Berto Romero perquè és impossible no rendir-se a un dels millors còmics de la història de la comèdia catalana-espanyola, però que Caldera ha sigut un dels directors més exitosos d’humor espanyol dels últims quinze anys. Spanish movie, Promoción fantasma, Anacleto: Agente secreto, Superlópez... Unes més interessants i lúcides que altres, però és innegable la destresa artesanal i formulaica amb què Caldera ha sabut mantenir-se dins una indústria en constant canvi. I, de la mateixa manera, és innegable el gest de Berto Romero per també no quedar-se estàtic en aquesta indústria. Sigui per edat i noves ambicions, sigui perquè tots canviem, sigui pel que sigui, el còmic ja fa anys que explora les seves possibilitats com a actor; i ja no només això, com a actor dramàtic. És impossible pensar en altres que exitosament ho han aconseguit també, des de Woody Allen a Jim Carrey, mostrant que la veritat és independent des d’on s’ataqui, si qui ho fa és un geni narratiu.

Caldera i Romero ja van col·laborar el 2023 amb la minisèrie El otro lado, on Romero ja no s’explorava només com a actor dramàtic, sinó que es musculava com a coguionista. Ara, agafa el guió sols amb les seves mans i, junt amb Caldera, ens entreguen una divertidíssima i feroç pel·lícula, molt menys innocent de què podria arribar a semblar des de l’aparador. De fet, és una pel·lícula que em persegueix des que la vaig veure setmanes enrere. Sota una premissa bàsica i senzilla, s’amaga un món de grisos: una parella en plena crisi dels quaranta decideix passar un cap de setmana de desconnexió aïllats a una casa rural, buscant revifar la seva relació. En conèixer el pertorbador propietari, un Javier Cámara que va guanyar el millor actor secundari, tots tres s’endinsen en un bucle de cinc minuts. A partir d’aquí, multitud de pel·lícules entren en joc; no tant les que ambicionen situacions atrapades en els jocs temporals grandiloqüents com si fossin Nolan, sinó aquelles en què són les persones les que es veuen atrapades, i tot és una excusa narrativa, un simple joc sintètic, per perforar en l’interior dels protagonistes.

Javier Cámara, Berto Romero, Belén Cuesta i Javier Ruiz Caldera presentant 5 minutos más a Sant Sebastià. // SSIFF 2026

Visualment, Caldera no aposta per una posada en escena transparent, sotmesa a la dictadura del guió. Cada tongada de cinc minuts està gravada en pla seqüència, de tal manera que l’espectador queda immers en la claustrofòbia temporal i rítmica que senten els protagonistes, sols, i veient com les seves inseguretats i instints més primaris de supervivència sorgeixen. Romero és un home de família, pragmàtic, que calma la pulsió viva de Cuesta en els equilibris que suposen els matrimonis. I, mentrestant, un anàrquic Cámara que farà saltar pels aires tot el que havia cristal·litzat entre els dos al llarg dels anys.

5 minutos más és això, cinc minuts més per estar junts. Cinc minuts clarament agònics, però també cinc minuts més per lluitar plegats i per gaudir l’un de l’altre, amb el mateix sentit positivista i humanitari de Pizza Movies, l’altra meravella interpretada per Romero. La pel·lícula és clarament un artifici, un joc fals perquè desperti en l’espectador aquelles necessitats més orgàniques. Però és que, al final, el cinema és això, artifici i espectacle. I que bé que es desborda aquí.