Crítica ‘Minotauro’, democràcia i matrimoni cauen en un thriller sobri i íntim

Recordo quan era petit que veia al telenotícies un reportatge sobre famílies que no veien les notícies. Ara que ho penso, és una situació bastant divertida. Explicaven que sempre s’hi veien desgràcies, que tot eren guerres, morts i conflictes polítics, i que no és com volien omplir els menjadors de casa seva ni com volien influenciar els seus fills. Era una reflexió que se’m va quedar bastant. Vaja, tant, que he decidit obrir amb ella la crítica d’una de les millors pel·lícules d’aquest any.

D’això en podria fer, perfectament, quinze anys. Em pregunto què se n’ha fet, d’aquestes persones, ara que les tensions polítiques han crescut més. Continuen volent aïllar-se com si la cosa no anés amb ells? Votaran a l’extrema dreta reaccionària perquè estan farts que “ja no es pugui dir res”, paradoxalment, o perquè tants anys d’inactivitat havien d’explotar per algun lloc? Sigui com sigui, tampoc em preocupa tant. O potser sí? Al final, Minotauro va de com ens enfrontem a la incertesa, a la crispació i a la sensació de debilitat.

Dmitriy Mazuriv, Boris Kudrin i Iris Lebedeva en un fotograma de Minotauro. // Elastica Films

Guanyadora del Gran Premi del Jurat al festival de Canes (que seria la segona posició), va tenir la seva estrena espanyola a Sant Sebastià i ara arriba a Catalunya de la mà del CLAM, festival de cinema social a Manresa i Navarcles. Recordo veure-la al Teatre Principal de Sant Sebastià amb la mateixa sensació de l’any passat davant Los domingos, a la mateixa sala: la sensació d’una pel·lícula que et devora, que primer et sedueix amb una elegància visual desbordantment subtil, i que després et sotmet a una caiguda lliure a uns abismes molt foscos de l’ésser humà. Sents una addicció magnètica a què proposa la pel·lícula i a l’autopista sense fre que és aquest camí sobri i gris, ple de pecats, secrets i mentides. Minotauro se centra l’any 2022, en plena tensió creixent entre Rússia i Ucraïna. Amb el protagonisme especialment sobre un pare de família, el veiem enfrontant-se a una situació plenament inestable per totes bandes. Al final, la pel·lícula s’aprofita de tots aquests fronts per construir una radiografia de la caiguda de la vella Europa i com les democràcies perden el seny davant dels moviments reaccionaris.

Per una banda, l’empresa que ell dirigeix s’enfronta a contínues dimissions dels seus treballadors, mentre que, des de dins, han de mostrar tranquil·litat i serenor. Amb el país entrant en guerra, a més, han d’enviar treballadors al front. Per l’altra banda, viu en un matrimoni acabat, com si fos un símil de la concòrdia entre nacions i els drets universals sobre els quals, suposadament, el continent va decidir edificar-se. Tots dos per bandes diferents, distants, sense cap mena de passió, sols units pel fill que comparteixen. Similar a Fjord, que va emportar-se la Palma d’Or de Canes, s’aprofita visualment de la soledat dels personatges i els separa amb les línies plàstiques que apareixen pel pla (tot sigui dit, Zvyagintsev encara amb més elegància, o densitat, que Mungiu). A través d’aquest escenari ja perdut, el director rus aconsegueix una pel·lícula desesperada i desesperançada, plena de falsos intents de retornar a allò que ja s’ha oblidat, mentre que tot el que els configura s’enfonsa al seu voltant: el matrimoni i la fidelitat, l’edat i la maduresa, el país i la democràcia. Tot és fals, d’impostures.

Dmitriy Mazuriv en un fotograma de Minotauro. // Elastica Films

Per retratar la desestabilitat universal i, especialment, del seu país, el director s’emporta cap a dins el gran conflicte, el fa íntim, en una pel·lícula de mirades i de tot allò que els personatges no es diuen. Segurament, perquè ja no recorden quan sí que ho feien: quan hi havia ponts i quan els anys no havia dissolt el que ens fa humans. Aquí tot ja no és només sobri i dens com un thriller, també és apagat, gris i fred, ja està abandonat i en veiem les cendres. Té la mestria de respirar amb sorna i humor negre davant el patetisme o la perdició dels seus protagonistes, però sempre amb la finalitat de dibuixar, de fons, el més terrorífic que som capaços de fer per no caure.

Em pregunto què en pensaran aquells que, quinze anys enrere, es negaven a veure les notícies. Si estaran més enfonsats i incrèduls davant d’aquest sense sentit, si continuaran en la seva contundència de mirar a una altra banda o si ja estaran de tornada de tot plegat. El món cada vegada és un lloc més estrany, sigui per l’enunciat col·lapse final del capitalisme, pels moviments cíclics infinits o perquè davant de tants estímuls i necessitats contínues alguns ja s’han tret les màscares. Tots en tenim, de màscares, i Zvyagintsev ha aconseguit exposar sense elles a uns personatges i les seves situacions, amb totes les seves complexitats, com si fossin les parts estructurals d’un minotaure que cada vegada té menys por de sortir.