Crítica ‘Bucking Fastard’, Werner Herzog aclapara el festival de Sant Sebastià amb una faula màgica

Després de la seva reconeguda, però també dissimulada, estrena al festival de Venècia, la nova pel·lícula de Werner Herzog arriba a Sant Sebastià. No va ser dissimulada en atenció i audiència; durant un parell de dies al festival italià, Herzog era l’estrella consagrada que és. Però també és veritat que la rebuda de la pel·lícula en si va ser més freda, donant a parlar, però no a un aplaudiment general, i menys a cap premi. Ara, el bany de masses del director alemany a Donosti ha sigut descomunal. Premi honorífic i projecció d’aquesta Bucking Fastard.

Bucking Fastard, que no Fucking Bastard. En la traducció, aquí hi ha hagut un gest divertit: hijo de fruta. El primer a aparèixer és una dedicatòria de Herzog a Lynch, un gest que hem acceptat com a molt més propi de la literatura en les seves primeres pàgines, que en el cinema. Sigui perquè ens obsessionem pel que apareix en pantalla i que això sols hagin de ser imatges, o sigui perquè continuem vivint en la tonteria de creure’ns treballar en un art menor. Però a Herzog mai li ha pesat això, ell mai ha sigut menor. Sempre ha sigut conscient no només de les grandiloqüències del cinema, sinó, sobretot, de les possibilitats d’aquestes grandiloqüències.

Rooney i Kate Mara en un fotograma de Bucking Fastard. // Vértigo Films

Quan li preguntaven per aquesta dedicatòria a Venècia, el seu missatge va ser clar. Malgrat haver fet sempre pel·lícules diferents, els dos directors es professaven un respecte immens, tant per ells com per les seves obres. Filmografies molt distingides, però amb el mateix esperit d’autenticitat i de sols poder formar part dels seus autors. Herzog, com altres genis encara més consagrats en la història del cinema, i puc estar pensant en David Lean, sempre ha entès l’èpica que s’infiltra entre la imatge fotogràfica, com també una obsessió per poder capturar la monumentalitat i els mites que es dibuixen en la immensitat de la naturalesa. I ho ha aconseguit tant en el documental com en la ficció. No cal anar més lluny, en la seva anterior pel·lícula, Ghost Elephants, Herzog s’obsessionava a aconseguir capturar en imatge l’elefant més gran d’Àfrica, el descendent més directe del gran mite extint, perdent-se entre poblets, camins i selva. Amb Bucking Fastard, torna a la ficció. És estrany, veure com algú tan arrelat a trobar els mites des del real, ara els busca des d’una història purament fictícia. Aquí, el fantàstic, l’irreal, o directament mític, es busca des d’una metàfora total, des d’una poesia existencialista.

La pel·lícula ambiciona l’eterna dualitat, les dicotomies i contradiccions que ens formen. Són aquestes F i B que s’alternen en el títol de la pel·lícula, i són aquestes dues germanes que actuen igual, malgrat no ser bessones, que parlen alhora i de la mateixa manera, que senten el mateix i s’enamoren de la mateixa persona. Són dues (o una) persones que no entenen la vida sense obsessionar-s’hi, sense dedicar-s’hi en carn i ossos, malgrat el dolor que els depara el camí. Herzog sorprèn en la proposta, dibuixant en l’infinit una mirada tan pertorbadora com tremendament divertida, i aquí, encara que amb estils molt diferents, sí que s’entenen els ressons lynchians. És impossible no riure amb el film. Rooney i Kate Mara estan esplèndides, més enllà de l’inevitable acudit de la química entre les dues actrius germanes. Però la proposta és tan delirant com esgotadora. A la pel·lícula li falten moltes idees en la seva part central, quan la sorpresa i xoc inicial s’esgoten. Quan ambdues continuen amb la seva vida i entenem que tot gira perquè elles puguin aprendre a viure independentment, la pel·lícula pesa. I, malgrat tot, troba un tercer acte altre cop esplèndid, on Herzog aconsegueix els seus moments més grandiloqüents i onírics, on tornem a veure el seu deliri pels paisatges fantàstics i com les emocions rimen amb aquests.

Rooney i Kate Mara en una imatge promocional de Bucking Fastard. // Vértigo Films

Bucking Fastard és peculiar, una comèdia perversa perquè en tot moment veiem que hi ha quelcom més enllà del que veiem. Un discurs sobre les impossibilitats de viure i sentir per un mateix, de trencar amb les arrels i la família, d’aconseguir desafiar les lleis naturals i gravitacionals que ens mantenen en el mateix terra en què ens hem criat. Trobem un Herzog absolutament positiu sobre la vida, de faula. Les dues germanes són, constantment, una innocència impertorbable, incorrompuda i, aparentment, incorruptible, que no s’allunyen del Wim Wenders esperançador en la seva crepuscular Perfect Days.

Ni de bon tros estem davant d’una grandíssima pel·lícula. Però s’intueix un director que busca un missatge immortal a través dels seus arrugats ulls, i sols ens cal aplaudir-lo per això. Herzog arrisca en una pel·lícula imperfecta, i ja sabem que aquestes són infinitament més interessants que les suposades perfectes.