Crítica ‘Dieciséis momentos de mi vida’, Albert Serra torna a fascinar a Sant Sebastià | ‘Seize moments de ma vie’

L’última vegada que Albert Serra va passar pel festival de Sant Sebastià, ja sabem tots com va acabar la història: Concha d’Or tremendament valenta i desafiant a les polèmiques per a una pel·lícula que, com Los domingos, que la va rellevar en el premi, entenia les contradiccions de l’existència humana i la cultura espanyola. Una, ho feia ambicionant en el documental el que gairebé tots passen per alt: que la càmera retrati la vida mateixa i una veritat tan cinematogràfica que podria semblar ficció (aquí amb el toreig). L’altra, ho feia des d’una pura ficció, la d’una noia que volia ser monja de clausura, però que mirava documentalment a una realitat tan profunda com la d’una nova generació més conservadora que la dels seus pares.

Ara, Serra passa més d’amagat. Ho torna a fer des del documental, amb una personalitat encara més de segon pla, dissimulat, mentre que tots continuem esperant l’arribada d’Out of This World, que no va poder arribar al passat festival de Canes. Per molt que semblés una raresa, Tardes de soledad seguia una línia progressiva dins la carrera del director, tot havent de culminar, en teoria, en aquesta expectant i gran pel·lícula, rodada per primera vegada en anglès. Mentrestant, Dieciséis momentos de mi vida no és res d’això.

Ingrid Caven en un fotograma de Dieciséis momentos de mi vida. // Andergraun Films

Parlant-ho amb l’Esteve Soler, periodista i director del Festival CLAM de Manresa, Serra no és sols enormement intel·ligent mentre grava, també en pensar en la seva mateixa filmografia, els pròxims passos, com les seves pel·lícules es relacionen entre elles, rimen, i creen una carrera en ascens. El primer gran pas, sens dubte, va ser passar al cinema francès després de la ja, directament, obra mestra que és Història de la meva mort. Des de llavors, tot afrancesat, tot de cinema d’autor de Canes, tot en creixement. Liberté podria haver estat a la competició oficial, i diuen que el mateix Serra no va voler-ho perquè creia que, així, es parlaria molt més de les banals polèmiques que comportaria la història, que de la pel·lícula mateixa. I vaja, que tot quadra amb què Pacifiction fos la seva primera obra a competició; i que podria haver arribat a guanyar i tot. Tardes de soledad semblaria una renúncia a l’aconseguit: abandonar Canes per Sant Sebastià; però no sols entrava a competició del festival amb un documental, sinó que directament el guanyava. Qui era la màxima representació de la suposada pedanteria artística s’acabava convertint en un autor absolut, aplaudit per tot el país i considerat com qui és: un dels cineastes més lúcids del moment.

És a dir, tot sembla portar a Out of This World com el seu següent pas; de nou, una ficció, ara més grandiloqüent. Dieciséis momentos de mi vida arriba com una raresa, una petita història que ens trobem pel camí i entre els títols més importants. No és la primera vegada que Serra ho fa: recordem l’experimentació de Lluís XIV removent-se per terra durant l’hora de durada de Rei Soleil, situada entre La mort de Lluís XIV i Liberté. Durant l’hora i vint minuts d’aquest film, presenciem un concert d’Ingrid Caven en què interpreta les cançons d’un nou disc que el mateix Serra va impulsar. I tot perquè Serra la va suprimir d’una pel·lícula anterior i necessitava redimir-se amb ella. Aquí la seva dedicatòria. Monumental. El director desafia a la resta de concerts gravats, convencionals i com si fossin pel·lícules d’acció estatunidenques. Aquí, el de Banyoles fa el mateix que a Tardes de soledad: l’arena es converteix en l’escenari i el duel mortal que hi havia entre el torer i l’animal aquí és el de la cantant amb ella mateixa, la seva persona i la seva obra. En ambdues pel·lícules, els autors queden aïllats, es nul·la la figura del públic i s’accentua la magnificència de l’actuació carnal.

Fotograma de Dieciséis momentos de mi vida. // Andergraun Films

El director ja havia reconegut prèviament la seva admiració pel fantàstic i com aquest està present en la seva obra: una atmosfera enfosquida en què sorgeixen els impulsos més innats i els desitjos més salvatges, comportant això també un bany de fluids, de corrupcions, d’impureses i de la degradació de la carn. En aquests setze moments, és impossible no comparar la presència del toro, amb el seu batec i el seu alè, amb la de Caven, omplint la pantalla d’imperfeccions, però també d’una entrega artística total.

Entre vermells, blaus i les seves hibridacions en liles, sons electrònics i psicodèlics, patiment de les lletres mentre es canten, parets fetes de materials vius... Tot té àmplies textures, per molt que ens pugui semblar una pel·lícula menor o intranscendent en l’obra del seu director. Ens permet certificar que continua sent el millor en col·locar la càmera i que la imatge respiri a través d’ella, mentre que tots ens anem preparant pel que ens depara en un futur aquest enfant terrible.