Crítica ‘Fjord’, manipuladora i fluixa Palma d’Or a Canes

L’altre dia, a classe de cinema amb els més grans, estàvem treballant els moviments de càmera. És clar, el primer de tots els moviments és la negació d’aquest, és a dir, el pla fix. Els vaig parlar del cinema de Kulumbegashvili, especialment amb l’obertura de Beginning i aquells deu minuts de missa, culminant amb l’atac a la capella. Vam estar parlant de què ens volia fer sentir i de com ens endinsàvem en la història, obrint pas a la veritat, per colpejar-nos de cop amb aquesta mateixa. És el mateix amb April, que, sense poder-los ensenyar massa, els vaig explicar de la brutalitat de l’escena de l’avortament i la meva experiència al festival de Venècia.

Sense tenir-ho previst, va ser inevitable acabar arribant a Irreversible de Gaspar Noé. Aparentment, la intenció és idèntica: mantenir la càmera estàtica durant una violació, mostrant tota la barbàrie i incomodant a l’espectador, cosa que ja passava a Beginning en aquella escena al costat del riu. En canvi, a mi se’m fa absolutament oposada: pel simple canvi de gènere del director/a, a Irreversible un home, hi ha una pretensió i estilització de l’acte, permetent-se aquí què està prohibit fora de la càmera. És a dir, absoluta provocació pel fet de provocar.

Sebastian Stan, Jonathan Ciprian Breazu, Teodora Sabina Barau, Vanessa Ceban i Renate Reinsve en un fotograma de Fjord. // Caramel Films

Vaig tenir la mateixa sensació davant de Fjord de Cristian Mungiu, última guanyadora de la Palma d’Or de Canes. D’entrada, m’agradaria felicitar el festival CLAM per la seva excel·lent programació. Sense deixar d’organitzar-se com un festival petit, ja fa edicions que s’han sabut vestir de gran festival i aquest any ja han aconseguit projectar les guanyadores de Canes, Venècia, Berlín, Sant Sebastià i Sundance. Des d’aquí, l’enhorabona a un projecte fet des del cor, que demostra els èxits quan les coses són amb pura passió i implicació social. Tornem a Fjord. Marcat per aquesta manera de ser tan romanesa, Mungiu ja havia guanyat a Canes amb 4 meses, 3 semanas, 2 días, una pel·lícula en què mostrava la seva atracció per la polèmica, la provocació i la contra-censura. Una pel·lícula, de fet, que ja anava d’un avortament; tot rima. Jo fins fa res en sabia molt poc, de la condició romanesa, i seria molt pretensiós per part meva creure que ara sí que en sé. Però la veritat és que se m’ha obert un vincle molt personal i, com a mínim, he pogut entendre a una gent molt influenciada pel passat, per la incertesa de temps foscos, plena de tabús i hermètica a altres maneres de ser.

Fjord, sense apassionar-me, és una pel·lícula que em va entretenir molt, que em va enganxar des d’un principi a aquesta família i com es relaciona a un entorn completament nou. No parava de fixar-me en les decisions visuals i narratives que prenia Mungiu, interessat, jo, en què volia explicar i com ho feia. Però també és veritat que em sembla una pel·lícula tramposa, excessiva en subratllats i idees que queden obsoletes al llarg del film. Però, per sobre de tot, no puc parar de pensar en un director i en què em vol dir, notant en tot moment com m’està intentant provocar i incomodar. I això em sembla el més terrible. Ja més enllà d’estar basada en fets reals, el cas d’aquesta família romanesa, ultraconservadora, que viatja a una Noruega molt més liberal, és molt seductor. Mungiu no deixa de parlar d’aquella Romania que quedava aïllada enmig d’una Europa que continuava avançant, mentre que els pares que són jutjats pel maltractament als seus fills simulen ser els líders comunistes que acabaven pagant pels seus pecats. Visualment, juga de manera intel·ligent amb els espais entre els personatges, sabent quan dibuixar-los i quan diluir-los, quan separar-los amb les línies plàstiques del pla i quan permetre que el puguin compartir.

Sebastian Stann i Renate Reinsve en un fotograma de Fjord. // Caramel Films

Com dic, la pel·lícula flueix i no es recaragola tediosament en el drama i en la incomoditat. Busca remoure en l’interior de l’espectador i en les nostres mateixes creences. Almenys, ho intenta. Perquè la idea de centrar la pel·lícula, especialment, des del punt de vista dels pares maltractadors, és bastant intel·ligent: obligues l’audiència a conviure amb ells i, fins i tot, a intentar que s’hi empatitzi o que no ens semblin tan dolents. En canvi, des que esclata l’escàndol sabem que ho són; ens són distants, freds, però tampoc hi ha una densitat en la imatge que ens provoqui i incomodi.

Tot va avançant, amb ritme, però amb poca gràcia. En el moment del judici, per exemple, m’era molt fàcil recordar-me d’Anatomía de una caída, també Palma d’Or, ara fa tres anys. Allà, els plans anaven mil·limètricament estudiats i muntats i el judici familiar dotava d’una presència en forma de thriller extraordinària. O fins i tot El caso Goldman, de Cédric Kahn. Però tot això no hi és, aquí. Em fa la sensació que Mungiu s’ha interessat molt més pel debat sobre el tema i què explicar, que com fer-ho; al final, una pota desequilibra a l’altra. De tota la provocació que ressonava a Canes, a mi, em sembla que la més raonable és que fos Palma d’Or. Per sobre, aquestes que estaven a competició i que ja he vist: Fatherland, Minotauro, All of a Sudden, La bola negra, Hope, El ser querido i Amarga Navidad.