Crítica ‘La bola negra’, els Javis brillen i fan de la memòria històrica un fenomen imparable

Just fa un parell de dies, debatia amb la meva parella sobre l’estètica i la importància narrativa. Ella, arquitecta, defensa que la gran pregunta és el com i no el què; és a dir: tot porta a com es fan les coses, com s’aconsegueix un valor artístic en la creació. Inevitablement, vaig portar-ho a l’eterna dualitat fons-forma del cinema, i em trobava totalment als antípodes d’ella. Crec que tots els cinèfils ens podem considerar estetes i amants de com la realitat és capaç de plegar-se sobre el llenguatge cinematogràfic, però no crec que les formes hagin mai de sobrepassar el fons.

El què, allò que omple les imatges de significat, ha de ser el motiu de tot. Precisament, el gran problema d’una societat abandonada pels estímuls continus i en què creiem que tot ja s’ha explicat, és que les imatges tendeixen a estar buides, són pura estètica banal, i ens rendim a unes formes que ja han oblidat quina és la raó de ser. És molt fàcil caure en la temptació pagana de rendir-se a un bon plànol, un bon recurs o un moviment seductor, però, sense motiu, sense recordar a quin “què” se sotmeten, quedaran perdudes en el vent i la seva transcendència es diluirà.

Guitarricadelafuente en un fotograma de La bola negra. // Elastica Films

Aquests últims dies, molts han assenyalat precisament això amb l’última pel·lícula dels Javis, i no podia estar més en desacord. És innegable l’herència de Javier Calvo i Javier Ambrossi del cinema d’Almodóvar: aquesta mirada entre el costumbrisme i l’urbanisme, que s’allunya del real i tangible per construir un món on impera l’emoció, els desitjos prohibits i l’amor o obsessió més salvatge; un món on no es parla com a la vida ni es mou com en aquesta, precisament perquè es desemmascara un valor existencialista que s’escapa de tot el que és físic, que se sent. Tot se sobre expressa perquè la grandiloqüència de les emocions existents desborda en un món realista. I Almodóvar ja ha sigut sempre tremendament modern, on les formes s’expandeixen, però perquè en tot moment necessiten acompanyar un fons que no té aturador. Els Javis, fins ara, semblaven la successió més lògica, l’adaptació dels terrenys almodovarians a les noves hibridacions i significacions de la imatge, implicant també una fascinació estètica tant excessiva com inevitable. La veritat, davant d’aquest artefacte que, ara mateix, sembla imparable a la taquilla nacional, és que no hi ha imatge sense fons, sense significat que no conjugui amb ell mateix per construir una pel·lícula total, un emblema en estat pur.

De La bola negra m’interessa tant tot el que envolta la pel·lícula (l’empoderament autoral dels directors i el fenomen en què s’està convertint) com aquesta mateixa en si. Una de les majors estrenes de la història del cinema espanyol, que abans de la seva estrena ja semblava haver rebut la majoria dels Goya i algun Oscar. Amb Netflix al darrere de la campanya estatunidenca, tot sembla apuntar que els Javis aconseguiran representar el cinema nacional fins a terrenys on fa dècades que no s’aconsegueix. La bola negra és un producte artístic-tecnològic que ha articulat els engranatges necessaris per convertir-se en un esdeveniment pràcticament sense precedents. És tant la celebració d’un avenç social i d’una forma de fer i entendre tant el cinema com la història d’Espanya, com la defensa d’aquests mateixos avenços que semblen poder desestabilitzar-se com a la resta d’Europa. La crítica rància que ha despertat en un cert sector popular del país és la prova justa de la importància d’una pel·lícula com aquesta, tan ferma en el seu valor polític com emotiu en la seva identitat artística.

Carlos González i Lola Dueñas en un fotograma de La bola negra. // Elastica Films

No és una pel·lícula perfecta i seria un error que, qui la vagi a veure, es deixi seduir per aquesta enorme estampida sense frens que s’està creant. La pel·lícula es construeix sobre tres línies narratives separades en el temps i en els protagonistes; el desig homosexual i el silenci social d’aquest és el motor que, d’entrada, les uneix. Mentre que les dues primeres tenen lloc als anys trenta, l’altra és en l’actualitat; és tan important per retratar un present encara marcat per la repressió pretèrita com per ser l’eix vertebral que unifica tota la pel·lícula. També és cert, precisament per això, que les altres dues històries tenen un valor poètic i visual extraordinari, que eleven l’obra a categories magistrals, mentre que la identitat d’aquest present en el film és molt més narrativa i racional.

Els Javis han aconseguit una raresa dins el cinema espanyol, una pel·lícula que busca retrobar-se amb la memòria històrica que clàssicament ha marcat la cultura d’aquest cinema, mentre que enlluerna amb una entrega en cor i ànima per capturar a les noves generacions. Lorca és sols el punt de partida per a una pel·lícula que estableix ponts entre passat i futur, amb tanta denúncia com esperança, que sap ser tan espectacular com íntima. Aquí hi ha reivindicació, però també perdó, per a uns nens que jugaven a la guerra i que, segurament, estaven tan perduts com la resta, intentant sobreviure entre tants desitjos abandonats.