Direcció: Yuval Abraham, Rachel Szor
Guió: Yuval Abraham, Rachel Szor
Actuació: Yuval Abraham
Fotografia: Rachel Szor
Gènere: Documental
País: Regne Unit
Rodada a la nit a les teulades de Tel Aviv, la pel·lícula revela amb tot detall els mecanismes que hi ha darrere de l'assassinat en massa i deliberat de civils palestins a Gaza per part de les tropes d'Israel. Naza és la paraula utilitzada per l'exèrcit israelià per denominar les víctimes civils com a 'danys col·laterals'. Documental de part de l'equip de No Other Land, produït pel cineasta Jonathan Glazer i el seu productor James Wilson, tots dos responsables de La zona d'interès.
Hi ha certes pel·lícules que, quan un les acaba, o fins i tot veient-se immers en elles durant el metratge, es pregunta quin serà el seu recorregut. I encara més quan ens hi enfrontem durant l’eufòria desmesurada, i desastrosa a la vegada, d’un festival; més pel·lícules que hores de son, cues, àpats a deshores i molts d’ells sent lamentables... per acabar intentant que hi hagi una sinapsi entre les dues úniques neurones que queden en joc i escriure’n una crítica decent. Encara seria acceptable si les bones pel·lícules semblessin excepcionals i les males ens fossin lamentables; però és que a vegades les bones també ens semblen lamentables o les males excepcionals.
Per sort a nivell particular, Naza se’m va escapar al festival de Venècia i l’he pogut veure dins del CLAM, el festival de cinema social de Catalunya. Molt més reposat, amb menys films per dia i, les coses com són, amb molta més facilitat de descans entre pel·lícules. Ara bé, també és veritat que jo ja l’he vist influenciat per tot l’aplaudiment que va rebre en la seva presentació italiana, batent el rècord de minuts d’aplaudiments, per sobre de La voz de Hind de Ben Hania (tot sigui dit, que és una dada que tendeix a no estar massa correlacionada amb la qualitat i molt més amb la publicitat de la pel·lícula), i rebent el Premi del Jurat (tercera posició).
Rachel Szor i Yuval Abraham presentant Naza al festival de Venècia. // Biennale 2026
Tanmateix, també és interessant entendre com aquesta pel·lícula encaixa dins del festival d’aquest any i es relaciona amb la resta de pel·lícules a competició. L’any passat, ja va semblar que el festival es trenqués quan es va presentar la mencionada La voz de Hind: increment bestial de la seguretat del festival i tothom expectant per com seria la pel·lícula que denunciava el genocidi palestí. Com a resultat instantani, llàgrimes i elogis per totes bandes. Com a resultat al cap de dies, certs sectors absolutament atònits davant del reconeixement a Jarmusch per sobre del film aconseguit per Ben Hania. I un gran film, capaç d’equilibrar el valor emocional de la realitat sobre la ficció plàstica que la duplica. I malgrat tot, va prevaler un premi amb sensacions de reconeixement a tota una carrera, similar a l’anterior a Almodóvar, però que, igualment, aquí sí que em sembla que arribava a una pel·lícula major i bastant excepcional. Un any després, i són els mateixos sectors els que ara lamentaven el petit premi, de nou, a la causa palestina. Woman Unknown, una obra feminista i plena de complexos, s’imposava ja no només a Naza, també a l’obra mestra de Lee Chang Dong, Un amor posible.
Woman Unknown s’endinsa en camins de thriller identitari, però li manca tota la força que tenen les altres dues. I puc entendre les queixes, però també estic molt segur que, si el gran premi hagués anat a la pel·lícula sudcoreana, tornaria el discurs de premiar la qualitat artística i l’autoria per sobre de les urgències socials del moment. I, si us plau, que així sigui, que no es dilueixi el poc espai que queda per reconèixer l’excepcionalitat. Però cal ser justos: Naza, més enllà del grandíssim discurs de denúncia, que és l’únic que semblava imperar quan es va presentar, també sap transportar el llenguatge del documental a certs sectors d’absoluta avantguarda, construint-se com una pel·lícula mai vista, i això també és excepcional. Durant sols vuitanta minuts, els directors de No Other Land tornen a ser la veu més lúcida per denunciar què passa a casa seva. Amb màxima bressoniana, Yuval Abraham i Rachel Szor fan que una única i simple idea cristal·litzi com un extraordinari i grandíssim artefacte cinematogràfic. Només converses durant la nit a una terrassa, res més que això. Però el testimoni de tots aquests col·laboradors israelians és demolidor, tant per ser una nova prova del genocidi, com per com arriben a desvelar tot el mecanisme d’execució. És tan senzilla, hermètica i clàssica, que no hi ha espai per dramatismes ni excessos que acostarien el documental a les trampes de la ficció. La pura veritat baziniana.
Yuval Abraham en un fotograma de Naza. // Biennale 2026
És un error creure que aquí el fons s’obre camí i la forma de la pel·lícula queda anul·lada per la contundència del discurs, com passa en tants altres documentals o pel·lícules-manifest. Mil·limètrica, juga amb les terrasses del voltant perquè les imaginacions de l’audiència treballin. De cop, en els nostres cervells, el descrit té lloc en aquelles cases, augmentant encara més la densitat; i quan recordem que no és així, la juxtaposició de no veure però sí saber on el genocidi té lloc, contra qui pot fer vida normal, infla d’impotència la pel·lícula.
No sé quin serà el recorregut de Naza, més enllà de l’Oscar a millor documental, que sembla ja promès. Però m’interessa més saber quin serà el seu recorregut dins el record de la gent i la història cinematogràfica, perquè té el potencial d’immortalitzar-se en aquesta i ser recordada. Hi ha una identitat àmpliament cinematogràfica en aquests rostres enfosquits en plena gòtica nit, en aquests testimonis d’identitats desdibuixades davant la barbàrie. Fins i tot, funciona com a mecanisme per allunyar-nos d’ells, com a individus, i empatitzar amb la crueltat de la història que narren.
Rachel Szor i Yuval Abraham presentant Naza al festival de Venècia. // Biennale 2026
Añadir comentario
Comentarios