Crítica ‘Wildwood: El bosque salvaje’, èpica d’aventures que transcendirà en l’animació

Amb els anys, he entès que allà on hi ha més preguntes que respostes és on més s’hi ha d’estar. També són les pel·lícules que més preguntes proposen aquelles que més s’han d’aplaudir. En un moment d’instantanis, de coses a oblidar, fugaces i banals, que tot necessiti ser palpable i real, és a dir, en un moment en què només fem que buscar respostes (tampoc sense haver de pensar massa en elles), les pel·lícules que en defugen i aposten per la incomoditat del misteri, del res resolt o respost, són les més transcendents; segurament, perquè proposen un escenari no acabat, un futur per continuar investigant, vivint i sent.

La mateixa pulsió que sento per les preguntes, o que directament molts sentim, és la mateixa per les contradiccions. El món que depèn de respostes, polaritzat, és el que també ho fa de blancs i negres, quan el més interessant són els grisos que ens fan humans i, per tant, mortals. Hi ha alguna cosa tremendament eròtica en la mort i saber d’aquesta, com també de la incertesa en general. I vaja, que de preguntes i contradiccions n’hi ha a moltes pel·lícules, una d’elles Wildwood, que ja m’atreveixo a qualificar-la d’obra mestra, però jo volia començar a parlar dels festivals.

Fotograma de Wildwood. // Festival de Sitges

Una enorme contradicció en el cinema són els festivals. Multituds de cinèfils hi acudeixen per celebrar aquesta passió i descobrir en certa primícia les noves pel·lícules. Fins aquí, tot bé. Però hi comencem a sumar unes condicions qüestionables: més pel·lícules vistes que hores de son aconseguides, sumes de cafès descomunals, menjars a deshores... Per no parlar de si pretenem escriure crítiques, gravar vídeos i fer entrevistes. És a dir, tot en contra, i aquí seguim. Hi ha una atracció inevitable a aquesta perdició, com d’enamorament, plegat de grisos, de contradiccions, d’una eufòria i inèrcia addictiva i de l’erotisme mortal que he mencionat abans. Precisament, en aquestes condicions vampíriques, les pel·lícules deixen de parlar-nos i ho fa el cinema, la metafísica magnètica que impera en els seus fotogrames. Tot molt fascinant, però també és veritat que les crítiques que en surten, tant positives com negatives, són bastant qüestionables, per tant. I va ser just al final del Festival de Sitges, amb tota l’emoció acumulada i uns dies en què s’havien desdibuixat les hores (o els dies en les setmanes, directament), que vam veure Wildwood, la gran pel·lícula del festival.

No havia volgut escriure sobre ella fins ara, que ja s’estrena a les sales d’arreu, i que l’esquizofrènia festival ja ha reposat. La impressió en sortir de l’Auditori era d’haver vist el millor que s’havia presentat en una edició esplèndida. Ara, la impressió és d’haver estat davant d’història de l’animació, directament així. Ve de l’estudi Laika, plenament dedicat al stop-motion i en què, fins ara, destacaven Los mundos de Coraline d’Henry Selick i Kubo y las dos cuerdas mágicas, de Travis Knight. És el mateix Knight que, després d’un parell d’incursions en l’espectacularitat de Hollywood, amb Bumblebee i He-Man y los Masters del universo, retorna, per la porta gran, a l’animació. Plegada d’herències i inspiracions de grans pel·lícules, tant narrativament com visual, Wildwood té la personalitat i la dedicació per convertir-se en esdeveniment dins l’animació. Després d’ella, Laika és capaç no de competir, però sí d’entrar al conjunt dels grans estudis del sector, on imperen Ghibli i Pixar. D’una èpica amb res a envejar a El senyor dels anells, que és una referència en molts moments, narra una història de maduresa a través de l’aventura, en què l’intent de rescatar un germà segrestat per corbs desencadena en descobrir tot un món plegat de bèsties que parlen i on la guerra s’escampa com en la nostra realitat.

Fotograma de Wildwood. // Festival de Sitges

Wildwood, com a tota història èpica, és una més gran que la vida. Tant, que el seu component d’animació al quadrat permet un escenari on aquesta grandiloqüència no sols té cabuda, sinó que s’amplia mentre la pel·lícula avança. Animació al quadrat perquè l’animació convencional permet un espai on l’irreal (un desdoblament fantàstic de la realitat) té cabuda; i, a la vegada, el stop-motion expandeix aquestes possibilitats en un univers on el més mínim gest té un component artístic.

És tan bona en el seu valor narratiu (una història d’aventures shakespeariana, de personatges complexes on venjança, tirania i valentia formen aquells grisos), com en la seva carta d’amor a la màxima cinematogràfica: la del moviment, la captura de la natura i naturalesa essencial i com els personatges es mouen i configuren en aquesta. Estem davant d’una pel·lícula històrica de la qual se’n parlarà durant anys i dècades, transgeneracional; un tòtem festiu i alegre al qual rendir culte i celebrar.