Crítica ‘Together’, terror corporal contra les relacions obsessives | Festival CLAM

Ja abans del seu pas català pels festivals de Sitges i el CLAM, Together venia amb tot el ressò estatunidenc de ser una de les pel·lícules de terror de l’any. No hi havia res previ per fixar-nos en el director: és el primer film de Michael Shanks. Mantenint-nos en la superfície, el més atractiu era veure a Dave Franco i Alison Brie, parella a la realitat, ser-ho també a la ficció. Ara bé, és endinsar-nos en el que proposa Together i és impossible que no ens desperti, com a mínim, interès, però fascinació en la majoria.

L’altre dia sentia que és en el terror on més autoria podem trobar en el cinema contemporani i hi estic totalment d’acord. Mentre les històries purament dramàtiques cada vegada semblen encabir-se més en el gènere sintètic de pel·lícula-festival, i la comèdia o l’aventura estan despreses d’originalitat, contínuament sorgeixen nous directors en el terror. Així com certament també en el western, hi estem trobant noves mirades que s’aprofiten dels codis del gènere per a hibridar-lo en les qüestions de la contemporaneïtat.

Alison Brie i Dave Franco en un fotograma de Together. // Diamond Films

Sembla que ja ha quedat mig enrere aquell suposat terror elevat de la marca de la productora A24; tant Robert Eggers com Ari Aster, o noms que vindrien anys després com el de Rose Glass, han sabut ampliar la seva filmografia a noves possibilitats (uns més encertats que altres). En el que portem de dècada, el gran protagonisme del gènere se l’emporta aquest ressorgiment del terror corporal (el famosíssim body-horror), també amb noves lectures sobre la nova carn cronenbergiana. Un dels punts més interessants d’aquesta onada és que ha suposat un espai per a moltes noves directores, que han explorat les pressions del cos femení i com la societat s’hi relaciona, així com ho feia Cronenberg amb la capitalització de l’individu. Sens dubte, el plat principal són els cinemes de Julia Ducournau i Coralie Fargeat. De fet, hi ha hagut dues pel·lícules en aquest festival de Sitges que s’han encarregat de suggerir a les dues directores; per una banda, La hermanastra fea, guanyadora del festival, subverteix la història de la Ventafocs i el que era un conte de fades i princeses ara és un malson cosificador i que retrata la competència femenina per ser la triada pel príncep; per l’altra banda, Together.

La pel·lícula de Shanks ve marcada per un clar titular: una parella passa tant temps junts que els seus cossos comencen a fusionar-se. Ara bé, encara és més interessant el titular de quan vaig entrevistar el director: potser, per a poder experiment l’amor dels altres, hem de sacrificar una part de nosaltres. Encara que no busqui respostes, la pel·lícula es relaciona amb els debats actuals sobre les relacions, la monogàmia i les alternatives modernes. Influenciat per la seva relació real, el director planteja la gran pregunta d’on acaba un i on comença l’altre en una parella. Tot comença amb la seva mudança, totalment allunyats de la ciutat i la resta de coneguts, és a dir, allunyats d’allò que els definia més enllà de l’altre. Després de perdre’s per una excursió acaben en una cova maleïda, beuen aigua que hi ha i això els condemna a sentir-se terriblement atrets l’un per l’altre. De Together m’interessa molt més tot el que ve després de veure la pel·lícula, tots els debats sobre relacions i terror corporal, que no pas la mateixa experiència de la projecció. Shanks aconsegueix moure’s entre la comèdia i el terror i sap no explotar o devaluar la seva proposta al llarg de tot el metratge; construeix grans seqüències, del deliri més divertit a la incomoditat més brutal. Tanmateix, la resolució de tot plegat pesa massa sobre la resta.

Alison Brie i Dave Franco en un fotograma de Together. // Diamond Films

Una de les claus de la nova carn de Cronenberg, justament, és l’absència constant de tot fenomen paranormal, de malediccions o possessions màgiques. Tot hi té un raonament científic i això és el que ho fa tan tremendament incòmode. Encara que Shanks dirigeixi de meravella el terror, aquest es desplaça per terrenys àmpliament coneguts i convencionals. Per tant, la fusió de cossos s’acosta molt més a l’experiència espectacular per a l’espectador, amb un evident missatge social i polític, però senzill, limitat a aquest espectacle sensorial.

En cap cas Together és una decepció; com a molt, ho és si hem escoltat els continus elogis, però Shanks ha fet una gran pel·lícula, on demostra la capacitat de gaudir fent cinema. Se li podria demanar més risc; al final, no està tan lluny del que feia Fargeat amb La sustancia, que és acostar el terror corporal al gran públic, encara que això impliqui renunciar a altres punts.