Dos pianos (Deux pianos) és una de les pel·lícules que va passar per la competició oficial del passat festival de Sant Sebastià. Dirigida pel reconegudíssim director Arnaud Desplechin, el film s’emmarca dins el to de la filmografia del director: una obra íntima que mostra de la forma més realista i tràgica els rerefons i les contradiccions que hi ha en les relacions que nosaltres mateixos construïm, entre mentides, passions, errors d’un passat que retornen i esbossos d’humanisme. No tot li funciona per igual, a Desplechin, i en molts moments un pot tenir la sensació d’estar davant d’un drama de sobretaula; la veritat és que aquí hi radica també la seva grandesa: trobar en el gest més comú i quotidià el que més ens pot arrabassar.
En la pel·lícula, François Civil interpreta un prodigiós pianista que retorna a la seva ciutat, recuperant el contacte amb l’amant que tenia i descobrint que el fill d’ella s’assembla molt a ell. En aquesta entrevista, parlem amb ella, amb una increïble Nadia Tereszkiewicz, entre misteris i descontrol, sobre el procés creatiu amb Desplechin i tot el que amaga el seu personatge. El resultat és una increïble conversa on ella despulla la seva visió sobre les contradiccions i l’amor.
Nadia Tereszkiewicz, protagonista de Dos pianos (Deux pianos). // SSIFF
- Al llarg de la pel·lícula passes per moltes emocions diferents. Com et va arribar aquest projecte i com et vas preparar per ell?
Vaig quedar amb l'Arnaud (Desplechin) perquè ell em volia veure. Ens vam conèixer en una festa i vaig estar molt contenta; m'encanta la seva obra des de fa molt de temps: vaig veure Rois & Reine deu vegades. És un director amb qui somiava treballar. Em va alegrar molt que pensés en mi. Tenim moltes coses en comú, ens agrada la música, la literatura i tantes altres coses. Em va parlar d'aquest personatge, només del meu personatge. Era com un secret. No parlàvem de tota la història, només parlàvem d'ella, de qui és, que és algú que va ser jove en un moment donat i que simplement va prendre una decisió, va deixar que la vida triés per ella. Se’n va anar amb un noi raonable i va pensar que era la vida que volia tenir... de cop, el seu amant torna i ella se sent aclaparada. M'agrada la idea d'un personatge que ja no pot resistir-se i ser... Se suposa que ha d'estar segura de la seva vida i, en realitat, està aclaparada i ja no pot controlar les seves emocions. M’interessa aquest moment d'un personatge que està perdut i que necessita deixar alguna cosa de veritat per superar-ho i començar la seva vida de nou, sense ningú. És una emancipació, s'allibera amb la pel·lícula. És un personatge que no sap qui és, que comença a saber-ho amb la pel·lícula i que pren una decisió al final.
Pel que fa a les emocions, l’Arnaud em parlava de la forta relació que ell tenia amb el seu fill; el nen és allò que ella vol protegir. El personatge del Mathias es relaciona amb un gran amor que vaig esperar durant anys, mentre que el Pierre està vinculat a un altre gran amor, el pare del meu fill. Sabia exactament què significava cadascú, així com el nen: només necessitava veure una foto meva i del Pierre per plorar quan necessitava plorar la seva pèrdua.
M'agrada la idea que l'Arnaud sigui algú que parli de la història per conduir-te i guiar-te cap a algunes emocions. Quan necessitava plorar, per exemple, em deia: "En Pierre és mort, ja no el veuràs". Alguns directors passen per altres coses per portar-te a algun punt d'emoció i l'Arnaud sempre és a la història. Així que és realment ric, saludable. Mai ets tu, ets el personatge. Ell diu: "Et sents culpable. Tens culpa, tens tristesa”; totes aquestes coses em van fer anar més enllà en una pel·lícula realment profunda. Aquesta idea que és més gran que la vida, en certa manera, com tot el cinema d’ell.
Nadia Tereszkiewicz en un fotograma de Dos pianos. // Le Pacte
- Veig el teu personatge com algú amb moltes inseguretats i contradiccions, que no fa el que diu que fa.
És veritat. Crec que és molt complex. M'agrada perquè a la vida som així, pensem alguna cosa i, després, de vegades, simplement no ho fem. M'agrada la idea d'una moral i reflexionar si algú té dret a fer una cosa concreta. Per exemple: acceptar algú quan encara et troba en aquesta situació d’un marit que ha mort. Estava pensant en això, vaig intentar entendre-la i imaginar què és controlar tota la teva vida i en un moment donat sentir-te aclaparada. Ella sap el que vol d'una manera raonable i la passió xoca amb la seva responsabilitat de mare. Té tanta passió a dins i descobreix que té poder sobre en Mathias, que el pot controlar d'alguna manera, però a la vegada perd el control de tot plegat. No sempre tenim el control.
- L’Arnaud és algú que dona molt espai per improvisar o vol controlar cada emoció que hi reprodueixes?
No podem improvisar res sobre el text, però per a les emocions em va deixar provar-ne. És molt suau, però m’empenyia cap a grans emocions; crec que volia alguna cosa que fos realment tràgica.
Nadia Tereszkiewicz i François Civil en un fotograma de Dos pianos. // Le Pacte
- No només centrant-nos en el teu personatge, sinó en tota la pel·lícula: de què creus que parla? Això és interessant, crec que parla de moltes coses. Parla del que és ser pare: pots triar ser pare? La pel·lícula mostra que ell no pot ser el pare d'un fill, fins i tot si és un pare biològic. I m'agrada això perquè ell entén que realment ha de marxar. M'agrada la idea del que significa també tenir èxit artísticament, del que significa ser artista, quants sacrificis has de fer per convertir-te en un monstre egoista i poder ser artista. Parla d'amor, però de diferents amors, del matern, de l’amor amb un professor, l'amor amb un fill, l'amor per una passió, com mantens aquestes relacions i com les relacions poden tenir una evolució amb el temps. Crec que has d'acceptar que cada relació ha de ser nova cada dia, algunes pertanyen al passat; sento que aquests personatges parlen del passat, d’un passat que no van acabar, però que avui ja no existeix. Sento que han de mantenir aquesta passió passada com un impossible, que si continuen ara la trencaran.
- Saps com va començar aquesta pel·lícula? Quina va ser la idea original de l’Arnaud? Te'n va parlar?
Kamen Velkovsky, el coguionista, va veure un nen petit que pensava que s'assemblava a ell i després va llegir una història sobre algú que es veia de petit i va pensar: "Oh, això que m'ha passat a mi també li ha passat a més gent". Li va explicar a l’Arnaud i va parlar d'un pianista que torna a la seva ciutat natal després de molt temps; posteriorment, l’Arnaud té aquesta idea d'una jove vídua i ho posen tot junt.
- Parlant del personatge del noi, em vaig sentir molt atret per ell perquè sembla molt madur, molt més madur que els seus pares en alguns aspectes, com si no volgués repetir els errors dels seus pares. Saps si aquesta era una de les idees d'aquesta pel·lícula? No repetir els errors dels nostres pares.
No m'ho va dir així, però és interessant perquè sento que el noi és el personatge que revela la realitat als adults. Em vaig veure quan em va dir que sabia de la meva aventura amb el Mathias, que tinc tota la realitat a la cara.
François Civil i Valentin Picard en un fotograma de Dos pianos. // Le Pacte
- Com ha sigut treballar amb François Civil i compartir escenes?
M'ha encantat perquè és molt divertit. A vegades, quan ens cridàvem, rèiem entre preses. És un company molt bo, molt generós i servicial, un actor molt bo. Em va agradar el fet que no parléssim abans de fer la pel·lícula, té alguna cosa misteriosa que jo no sabia. La primera escena que vam fer junts va ser la de l'ascensor, quan cau; va ser agradable perquè se suposava que no ens havíem vist des de feia vuit anys i, el fet que no ens coneguéssim, va mantenir aquesta cosa misteriosa: no sabíem què feia l'altre; ens sorpreníem. A vegades sabia què anava a dir, però ell té la seva pròpia interpretació i així descobria el text d'una altra manera. Cada actor té el seu propi secret, mai llegíem junts, llegíem amb l'Arnaud, però sols, cada personatge sol, perquè no escoltéssim el personatge en l'altre, que tot fos nou.
François Civil i Nadia Tereszkiewicz en un fotograma de Dos pianos. // Le Pacte
Añadir comentario
Comentarios