Crítica ‘Ghost Elephants’, Werner Herzog captura la immensitat de la natura, buscant el gran elefant

Ja fa un temps que, amb el tiet, vaig descobrir que no hi ha res millor en una immersió de submarinisme que deixar-se portar, llençar-se a l’aventura i a tot el que aquesta pot oferir. Fugir de la massa de la resta de submarinistes, tots seguint el mateix recorregut, dibuixant tirabuixons al llarg d’una roca enorme. Al contrari: anar lluny, sense expectatives i, a la vegada, amb totes les del món de què podríem arribar a trobar, o, més ben dit, descobrir.

És el que va permetre, aquest últim estiu, que, de cop, ens trobéssim amb una rajada. Del no-res, la vèiem capficar-se en la sorra, aixecar tot el polsim al seu voltant i, de sobte, sortir disparada, aletejant aquella preciosa estructura, obra de la natura més inspirada artísticament. Un altre dia, enmig del blau buscant un riffe diferent del que havíem saltat, ens trobem ben al davant d’un altre: exposat a tot, però també a res, al mig de la soledat absoluta, una roca prima que baixava tant que no vèiem el final, i un munt de peixos enormes que la vorejaven.

Fotograma de Ghost Elephants. // Sobey Road Entertainment

Durant molts moments, en converses, festes, viatges i altres, m’imagino qui podria estar dirigint aquelles imatges que m’arriben. Sens dubte, en qualsevol d’aquestes immersions, espectacles regalats de la natura i alliberament a l’aventura, penso en Herzog. Des del moment que pugem al vaixell i mirem les onades drets, fins que tornem a la platja, equip en mà, tot és herzogià. En el cinema del director, tot és èpic, i no en el sentit holliwoodenc, d’èpica impostada i artificial, de narrativa evident i digitalització hortera. És èpic de veritat, d’obsessió creativa per aconseguir la millor imatge, per retratar el més salvatge que habita en el mateix espai-temps que nosaltres, sotmetre’ns a ell, molt abans que voler domar-lo. Ho ha fet al llarg de tota la seva filmografia, des de les ficcions (Fitzcarraldo, Aguirre, la cólera de Dios) als documentals (Grizzly Man, The Fire Within: A Requiem for Katia and Maurice Krafft), ambicionant una sobrietat brutal en el més etern i innocent que existeix.

Ghost Elephants, que ara arriba al D’A, és el nou documental de l’alemany, prèviament estrenat al passat festival de Venècia. A través d’ell, l’ambició de Herzog es retroalimenta amb la del doctor Steve Boyes, una hibridació del capità Ahab; el que a Moby Dick era l’enorme balena que embogia al protagonista, arrossegant-lo als abismes del lògic fins a poder-la trobar, aquí és un científic que porta més de mitja vida estudiant als elefants i no pararà, incansable, fins a descobrir si existeix un llinatge de l’elefant més gran trobat mai, que és el mateix que dir el mamífer terrestre més gran que ha existit mai. Els elefants fantasmes són, precisament, aquestes bèsties, l’existència de les quals no es coneix, només es desitja, s’especula, s’imagina entre boires, arbres i llacs. Herzog, intel·ligent com ningú, entén què necessita la pel·lícula i porta el documental a terrenys molt més propis del que la ficció pot suggerir. No estem tan sols davant un documental on es mostra al científic parlar i caminar per la sabana, la càmera s’hi endinsa també, es perd entre poblets regnats per reis que vesteixen lleopard, entre rius que arriben a les espatlles i per on han de creuar tot l’equip tècnic i les motos, entre camins on segueixen el rastre d’altres pobles angolesos... I, enmig de tot plegat, s’atreveix a qüestionar la llegenda, a debatre sobre el mite i proposar enormes preguntes. Val la pena?

Steve Boyes en un fotograma de Ghost Elephants. // Sobey Road Entertainment

Ghost Elephants és un regal sensorial, on Werner Herzog captura el més salvatge de l’existència natural en unes imatges monumentals, mentre dialoga sobre fins a quin punt és tan important saber si aquests elefants existeixen de veritat, o si el més important és, realment, continuar sense saber-ho, perquè és això mateix el que ens manté arrabassats d’esperança, de creença que ens permet continuar endavant i trobar un mínim sentit a tot plegat.

L’únic obstacle al llarg del film és fins a quin punt, com a espectadors, podem creure en la mateixa ambició i bogeria dels nostres protagonistes. El millor és deixar-nos seduir per la immensitat de les imatges aconseguides per Herzog i sentir-nos partícips de la seva aventura, creure en el seu projecte, on la lògica ja s’ha vist superada per la passió de, científicament, observar, gravar i investigar.